Incerta glòria i Bernard Lesfargues

Explica Àlex Susanna, en un article publicat a Núvol el 2013, que és la seva crònica del Saló del Llibre de París en què Barcelona era ciutat convidada, que el moment més emotiu d’aquesta trobada es va produir a l’acabament de la taula rodona en la qual Mercè Ibarz i Juan Goytisolo van homenatjar Mercè Rodoreda. En aquelles dates, feia poc que s’havien publicat les dues últimes traduccions al francès de l’escriptora : Miroir brisé (2011) i Voyages et fleurs (2013). Ambdues traduccions les havia realitzat Bernard Lesfargues. Àlex Susanna descriu amb aquestes paraules emocionades la intervenció en el col·loqui del traductor i poeta occità :

Va ser ell mateix qui, tot i el pàrkinson que el tenallava, va demanar la paraula, es va emparar del micro i, amb un lleuger tremolor de tot el cos que es movia endavant i endarrere com per no perdre el fil del que volia dir, va agrair públicament a Juan Goytisolo que feia cinquanta anys li hagués proposat la traducció primer d’Incerta glòria (1962) i després de La plaça del diamant (1971), quan ell era lector de Gallimard: “Què us va portar a confiar en mi, quan en aquella època el meu grau de coneixement d’aquesta llengua germana de l’occità era més aviat rudimentari ? Vull que sapigueu que em vàreu fer un dels regals més grans que mai m’han fet en tota la meva vida i que us n’estic profundament agraït”. Llavors la seva veu tremolosa va emmudir i el balanceig del seu cos també. Va mirar la seva dona, li va fer un somriure charmant, la seva cara es va il·luminar i tot ell es va relaxar : és evident que, tot i la seva edat avançada —en farà noranta l’any que ve— havia vingut a París per poder reveure Juan Goytisolo després de tants anys i dir-li el que acabava de dir·li.

La traducció de la novel·la de Joan Sales va marcar un abans i un després en la trajectòria professional de Bernard Lesfargues. Va iniciar aquesta tasca l’any 1956, quan tenia trenta dos anys i només havia traduït del castellà al francès (Llombart, 2018). En aquella època el seu coneixement del català, com ell mateix manifesta, era “més aviat rudimentari”. La traducció no es va poder publicar fins el 1962 perquè, en realitat, Gloire incertaine no és la versió castellana de la Incerta glòria de 1956. Com es veurà, es pot afirmar que la preparació del text del 1962 va constituir tota una aventura per Bernard Lesfargues. Durant aquests anys, les relacions entre traductor i autor foren molt especials perquè, com és sabut, Joan Sales corregia i afegia fragments i parts senceres de la novel·la mentre Lesfargues traduïa i, per tant, el que es podria considerar la “història externa” de la traducció va ser molt particular. Per altra banda el traductor s’havia d’enfrontar també a la llengua literària de l’autor d’Incerta glòria, que tenia unes idees molt clares sobre aquesta qüestió, de manera que no va ser un procés fàcil trobar les solucions lingüístiques adequades per la versió francesa del text: la “història interna” de Gloire incertaine fou doncs, també, una part de l’aventura. L’objectiu d’aquest treball és mostrar com Bernard Lesfargues es va enfrontar a aquesta “aventura” entre els anys 1956 i 1962, i mostrar-ho a través de la veu del traductor. Molt sovint es diu que el traductor ha de restar a l’ombra, ha de ser invisible, no s’ha de notar la seva intervenció en el text traduït però, en aquest cas, i en el context d’un homenatge, val la pena donar-li la paraula a Bernard Lesfargues, com ja s’ha fet a les primeres línies d’aquest article, no només a través del seu text francès, sinó també de les entrevistes, de la seva correspondència i dels seus pròlegs. En tots aquests documents es troba informació important sobre “l’aventura” de convertir Incerta glòria en Gloire incertaine.

Édition originale de 1955 puis première de couverture de la traduction de Lesfargues éditée chez Gallimard.

Cal afegir en aquesta introducció que Incerta glòria va contribuir a desenvolupar en Bernard Lesfargues un interès que no l’abandonà mai per la literatura catalana de la qual ha traduït obres de nombrosos autors que van de Mercè Rodoreda (La place du Diamant, 1971; Rue des Camélias, 1986; Aloma, 1989; Miroir brisé, 2011, etc.) a escriptors molt més recents com Jaume Cabré (Sa Seigneurie, 2004; Les voix du Pamano, 2009, etc). Al pròleg de Gloire incertaine, Lesfargues explica que Joan Sales va córrer un gran risc a l’acceptar que ell s’encarregués d’aquesta traducció tot i sent conscient que es tractava de la seva primera versió al francès d’una obra catalana i fa referència també a les dificultats que va haver de vèncer (i que s’acaben d’esmentar) per traslladar a la seva llengua un text constantment en cours :

[...] nous avons eu en main trois états successifs entièrement différents des derniers chapitres. Cela n’a peut-être pas facilité notre humble tâche de traducteur. Mais le travail supplémentaire que ces modifications entraînaient était accompli avec joie puisqu’il servait une œuvre dont des lectures répétées n’ont fait qu’augmenter l’admiration que nous avions d’emblée conçue pour elle. (Lesfargues, 1962 : 9).

En aquestes paraules es veu l’admiració que Incerta glòria provocà a en Lesfargues i, a la vegada, fan referència a les dificultats concretes amb què es va trobar per dur a terme la seva tasca.

Aspectes de la « història externa » de Gloire incertaine

Nombrosos autors han tractat ja aquesta qüestió, especialment Xavier Pla que és autor de diversos articles sobre el tema, el més important dels quals és de 2002, tot i que els seus treballs de 2004, 2007, 2011 i 2012 són complementaris del primer i aporten també dades molt interessants. A banda dels treballs de Pla, la correspondència entre Joan Sales i Bernard Lesfargues proporciona informació de primera mà del procés de traducció de la novel·la. L’any 2008 es va signar un conveni entre la Universitat Autònoma de Barcelona i el traductor i poeta occità, segons el qual « L’escriptor occità ha cedit part dels seus fons epistolars a la nostra universitat, concretament els que tenen a veure amb Catalunya i la literatura catalana, i, en el seu suport físic, estan dipositats a la Biblioteca d’Humanitats » (Rossell, 2010). Bona part de la correspondència entre Sales i Lesfargues forma part d’aquesta documentació, està digitalitzada i es pot consultar en línia : http://www.bib.uab.cat/human/fonspersonals/lesfargues/. Les cartes contenen moltíssima informació sobre la preparació de Gloire incertaine, tot i que el que hi ha en aquest arxiu és la correspondència que Sales adreça a Lesfargues i no hi ha cap còpia de les cartes del traductor a l’escriptor. De les epístoles de Sales es poden deduir els continguts de les missives de Lesfargues, com és el cas de les del 30 de juliol de 1958 o de l’1 de juliol de 1959, on l’escriptor respon a una llarga sèrie de consultes lingüístiques que li havia adreçat el traductor sobre el significat de determinades paraules i expressions del català que li plantejaven problemes de traducció.

Ja s’ha esmentat que va ser Juan Goytisolo, que el 1956 treballava com a lector d’originals a l’editorial Gallimard, qui va recomanar que es traduís Incerta glòria al francès i que ho fes Bernard Lesfargues. Xavier Pla (2002 : 543) indica que Gloire Incertaine és, en realitat, una nova novel·la que Joan Sales va anar redactant entre 1957 i 1959 i que té una extensió molt més gran que la Incerta glòria de 1956. L’escriptor anunciava constantment al traductor l’enviament de nous capítols i la reelaboració de les parts que ja havien estat traduïdes. I, més endavant en el mateix article, Xavier Pla resumeix d’aquesta manera les dificultats amb les quals es trobava el traductor :

Començada el juliol de 1957, doncs, la traducció de la novel·la, constantment interrompuda pels interminables afegits de l’autor, es va allargar fins dos anys més tard, fins al punt que, quan va corregir les primeres proves de la traducció, el desembre de 1959, Sales va considerar que els capítols finals de la novel·la eren notòriament inferiors a la resta i va decidir reescriure’ls de nou. Per aquesta raó el traductor lamenta en el pròleg que, en un moment determinat, va arribar a treballar fins amb tres estadis diferents del llibre. L’intervencionisme irredent de Sales, que el portava a retocar constantment la novel·la i a no decidir-se mai a posar-hi un punt final, va fer que arribés a afegir fragments sencers, redactats directament en francès, durant la correcció de proves, la qual cosa provocava discussions sovintejades amb el traductor. Així, el 9 de setembre de 1959 li deia : « J'ai taché de faire mieux et cela m’a pris beaucoup de jours —meu maxima culpa. Vous trouverez donc ces ajoutés: je les ai mis moi-même en français, avec l’aide d’un dictionnaire et celui de ma femme, n’osant pas vous surcharger de travail. J’espère qu’il vous donnera moins de peine que la révision de mon français que la traduction de ces mêmes passages ajoutés si je vous les envoie en catalan. J’ai tapé les ajoutés à la machine à triple espace, pour que vous pouviez les corriger à l'aise » (Pla, 2002 : 544).

Com es pot veure, la manera de treballar de Sales va ser un dels elements que van dificultar la tasca del traductor i que, per descomptat, va provocar que la versió francesa no es publiqués fins l’any 1962. A títol anecdòtic val la pena citar una entrevista que la professora Caroline Lepage de la Université de Paris-Nanterre va realitzar l’any 2009 a Bernard Lesfargues i va publicar al seu blog Tradabordo. Una de les preguntes que li adreça Lepage és quines relacions havia mantingut amb els autors als quals havia traduït. Lesfargues respon amb una certa ironia :

Les auteurs morts depuis belle lurette sont toujours ceux avec lesquels on entretient les meilleures relations. Des vivants, par contre, il convient de se méfier. Au moins dans un premier temps. Et surtout de ceux qui s’imaginent posséder parfaitement le français. On les rencontrera le moins possible et, surtout, on ne le leur montrera jamais le travail qu’on mène sur leur œuvre. Cela n’empêche pas de rester constammment en relation avec eux, de leur poser des questions, de leur demander des explications, parfois même de leur suggérer quelque correction. Je ne connais pas d’écrivain qui refuse d’aider son traducteur et qui même n’en soit pas honoré. De cette pratique naissent souvent des belles amitiés.

Les últimes paraules d’aquesta cita es corresponen amb l’amistat que el treball sobre Incerta glòria va forjar entre Joan Sales i Bernard Lesfargues. Les cartes de Sales que es troben al fons de la UAB mostren que, sovint, la família Lesfargues anava a passar alguns dies d’estiu a Siurana, a casa de la família Sales, com es pot veure a les cartes de l’escriptor del 14 de juliol del 1958 o del 12 d’agost del 1959. Les referències als problemes que poden plantejar al traductor els escriptors vius potser, d’una manera molt discreta i molt delicada, podrien constituir una al·lusió a les relacions mantingudes per Sales i Lesfargues durant els anys de preparació de Gloire incertaine.

Per comprendre millor els problemes que genera l’estudi d’aquesta novel·la, val la pena també esmentar el que també recull Xavier Pla (2004): Joan Sales demana a Bernard Lesfargues que guardi els originals que li envia perquè no n’existeix cap altra còpia. A la carta de l’escriptor del 2 de març de 1960 es pot llegir el següent :

Notre cher ami : J’ai 30 pages finies d’INCERTA GLORIA pour vous envoyer, mais je n’ai pas reçu de vos nouvelles concernant mon envoi antérieur, de 30 pages aussi, et je suis un peu intranquille, car pour avancer du temps je ne fais pas copie de ce que j’ajoute (et qui parfois est long) (sic).

I comentaris similars apareixen també a les cartes de Joan Sales del 27 de noviembre del 1957, o del 24 de gener i del 30 de juny del 1958. Per altra banda, també Maria Bohigas, en una conferència pronunciada via telemàtica el 9 de juny de 2020, afirma que no hi ha cap original conservat d’Incerta glòria i que només es pot obtenir informació sobre el procés d’escriptura de la novel·la a la correspondència de Joan Sales. Aquesta constitueix, sens dubte, la raó més important de la manca d’una edició crítica de la novel·la, edició que seria molt important en el cas d’una obra com aquesta que ha sofert tantes vicissituds durant els anys d’escriptura. I, per altra banda, atorga un paper molt important a Bernard Lesfargues, atès que el seu text de Gloire incertaine posseeix un valor fonamental que va molt més enllà del que podria tenir si es tractés d’una traducció que partís d’un original fixat. De fet, l’original de la novel·la ha estat un text inestable fins l’edició de 1971, quan Sales va considerar que l’obra estava acabada. Això fa que, quan s’estudia la traducció, i, per tant, es comparen el text català de 1956 i el text francès de 1962, sovint en el text francès hi ha molts fragments que no tenen correspondència amb el text català i que, per tant, no poden ser objecte de la comparació. L’edició catalana de 1962, en teoria basada en els originals en català del text francès de 1962, tampoc no permet establir una correspondència clara amb Gloire incertaine, perquè Sales va introduir també correccions al text que seria la versió que es publicaria quan es pogués editar el seu llibre sense les supressions de la censura —com va declarar en moltes ocasions. A la carta adreçada a Bernard Lesfargues l’11 de novembre de 1957 diu el següent :

Notre cher ami : je vous envoie, par courrier à part et comme lettre recommandée, le premier chapitre de la II partie d’INCERTA GLORIA tapé à la machine, bien claire, sans nulle correction. Je vous envoierai [sic] successivement tous les autres de la même façon, mais je vous serai bien obligé de me tenir au courant de leur arrivée au fure [sic] et à mesure. En prévision de perte, j’en ai une copie, mais quand même je vous prie de garder celle que je vous envoie, qui va me servir pour la II édition catalane. Souvenez-vous que vous devez aussi garder l’original qui vous sert pour la première partie, par la même raison. La censure est tellement arbitraire qu’on peut attendre qu’elle ait changé complètement de critérium (c’est comme ça qu’on dit en français ?) d’ici à une année et demie, temps que Aymà calcule pour écouler toute la première édition. J’ai un clou dans le cœur à cause de tout ce qu’on m’a défendu de dire [sic].

Carlos Pujol, el traductor de la novel·la al castellà, explica la seva manera de treballar amb Joan Sales, que no era gaire diferent del que es veu en la correspondència entre el novel·lista i el seu traductor al francès :

Aleshores em va cridar José María Lara, propietari i director de l’editorial, per proposar-me la traducció d’Incerta glòria. Així vaig conèixer Joan Sales, una persona d’una amabilitat, cordialitat i bondat extraordinàries. Comprenc que hagi fet patir molt el traductor francès però a mi no em va fer patir mai. [...] Així vam començar a fer la traducció: Sales em portava cada setmana un feix de papers a màquina, i de fet no vaig veure mai cap pàgina impresa, ni de l’edició francesa ni de l’anterior catalana. I la setmana següent jo li lliurava la traducció i ell em portava l’altra part de la novel·la. D’aquesta manera, el llibre s’anava traduint a mesura que ell l’escrivia. Va ser en tot moment molt comprensiu i amable amb mi. (Pujol, 201 : 26 i 28).

Un text inestable és, sens dubte, un malson per al traductor que l’ha de traslladar a una altra llengua, és un malson per al filòleg que es proposi fer-ne l’edició crítica i ho és, també, per qui s’interessa per les qüestions traductològiques que planteja el pas d’una llengua a una altra.

Aspectes de la « història interna » de Gloire incertaine

En aquest apartat s’analitzaran alguns dels criteris amb els quals Bernard Lesfargues va traslladar al francès el text d’Incerta glòria de 1956 i per aquesta raó el seu títol esmenta el concepte d’« història interna » : es busca aquí mostrar les característiques lingüístiques del text francès en relació amb l’original català. S’acaben d’abordar els aspectes « externs » perquè, com s’ha pogut veure, van tenir una influència determinant sobre la gestació de Gloire incertaine. Per tal de comparar les obres de 1956 i de 1962, s’han pres en consideració, exclusivament, les parts del text que, pel que fa al sentit, són idèntiques en les dues redaccions, de manera que tots els exemples que es comentaran procedeixen de fragments dels quals no hi ha cap dubte sobre la seva correspondència entre l’original català i l’adaptació francesa. Per tant, abans de procedir a l’anàlisi, s’han comparat els dos textos i s’ha fet un buidatge de les parts « comparables », més freqüents al començament de la novel·la que no pas a les darreres pàgines. Això garanteix que el que s’estudia és el text de Joan Sales de 1956 i l’adaptació de Bernard Lesfargues de 1962. Una bona part dels exemples de traducció que s’analitzen estan relacionats amb els elements del text català de la novel·la que plantegen esculls de traducció a Lesfargues i, per tant, són l’objecte de les consultes a Sales. La resta il·lustren com Lesfargues va resoldre diverses classes de problemes que li plantejava el text català, entre els quals els relacionats amb la traducció al francès dels registres lingüístics emprats per l’escriptor que constitueixen, tradicionalment, un greu problema en l’operació de traducció.

En qualsevol traducció literària, la dificultat més important pel traductor és ser capaç de transmetre, als lectors de la llengua a la que trasllada l’original, tots els matisos de significat que l’autor ha volgut inserir en el seu text. Lamentablement, Bernard Lesfargues no ha escrit sobre el seu procés de traducció, però la concepció que Joan Sales tenia del català literari (la qual procurava aplicar tant en els seus escrits i en les seves traduccions com en la seva tasca com a editor) mostra que la feina de Bernard Lesfargues va ser una aventura titànica. Nombrosos autors han estudiat les idees de Sales sobre la llengua literària (Pla, 2002 ; Cornellà, 2007 ; Cattaneo, 2011 ; Pasqual, 2011 ; Saladrigas, 2013 ; Rigobon, 2015 o Llombart, 2018), però l’extens treball de Montserrat Bacardí (1998) resumeix d’aquesta manera les idees lingüístiques de l’escriptor :

La necessitat d’abastar un públic extens supeditava, així mateix, el model de llengua literària, que, segons Sales, havia de defugir el purisme a ultrança i situar-se en un nivell proper al del registre oral (del català popular, ric i genuí, s’entén, no pas el d’un patuès, ni tampoc el d’un periòdic, posem per cas). (Bacardí, 1998: 30).

El mateix autor fa esment de la seva visió de la llengua en la nota que figura just abans de l’inici del text de 1956, en la qual s’adreça als lectors amb aquestes paraules :

L’autor d’aquest llibre creu que els gèneres literaris que es proposen reflectir ambients i personatges corrents del nostre temps no han d’escriure’s a la manera d’uns exercicis de gramàtica, sinó —sobretot en els diàlegs— acomodar-se al llenguatge vivent. No s’atribueixi, doncs, a ignorància o negligència l’ús de formes vives encara no admeses per les gramàtiques o els diccionaris ; l’autor hi recorre DELIBERADAMENT sempre que la corresponent forma acadèmica resultaria desplaçada per rebuscada o arcaica. Creu l’autor que en tot conflicte entre la gramàtica i la vida, les persones de seny donaran sempre preferència a la vida. (Sales, 1956, nota prèvia).

Montserrat Bacardí mostra que aquesta visió

va dur Sales [...] a adoptar alguns castellanismes, al seu parer, « inevitables » : caldo, guapo, silló, enterro, quarto, palmatòria, alabar, afició, monyeques, acera, tonto, empolvat, etc., alguns dels quals ja fa temps que són admesos ; vulgarismes com busca (per cerca o recerca), cuidar (per tenir cura), curar (per guarir), descuidar (per negligir), etc. ; o bé a fer ús de per (en comptes de per a) en els diàlegs i davant els infinitius. (Bacardí, 1998 : 31)

Per la seva banda, Jordi Cornellà (2007), que du a terme una anàlisi estilística de diverses obres de Xavier Benguerel, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Sebastià Joan Arbó i Joan Sales afirma:

Sales prescindeix de la normativa quan no el convenç, i per exemple fa servir acera, adoquí, cego, clero i xino [...] I també es poden trobar casos de vacil·lació entre les diferents versions: a la segona versió alambrada passa a ser filferro; istiu, estiu; mostrar-se reaci, mostrar-se refractari, i la cosa pita passa a ser la cosa rutlla. A la tercera versió pirar passa a ser guillar, una trola esdevé una falòrnia, i ni papa passa a ser ni borrall [...]. Sales no dubta a saltar els límits de la normativa, i per tant és l'escriptor que du més enllà el conflicte entre la gramàtica i la vida. (2007 : 121)

No és l’objectiu d’aquest treball estudiar les característiques estilístiques de la llengua de Joan Sales, però és molt important tenir en compte aquest aspecte quan s’intenta comprendre les dificultats amb què es va trobar Bernard Lesfargues i analitzar quines solucions va trobar.

La veu de Bernard Lesfargues intentant resoldre els problemes de traducció es pot sentir especialment a la seva correspondència amb Sales, per exemple a les cartes d’aquest últim de 30 de juliol del 1958, 22 de juny del 1959, de l’1 de juliol del 1959, del 9 de setembre del 1959 o del 20 d’octubre del 1959. Totes elles recullen les respostes de Joan Sales a les consultes del traductor, i el més profitós d’aquest treball és analitzar quina mena de consultes planteja Bernard Lesfargues i de quina manera estan formulades. En algunes cartes, com es pot veure a través de les respostes, demana a Sales aclariments sobre el significat d’algun terme i, en moltes altres, li preocupa si és adequada la manera com ha adaptat al francès determinades unitats lèxiques. La pregunta, per tant, en aquestes ocasions, el que busca és confirmar que la seva traducció és adequada.

A la Taula 1, que s’inclou a continuació, s’hi poden llegir alguns exemples dels intercanvis epistolars entre autor i traductor en les cartes esmentades. A la primera columna figura la data de la carta, a la segona quina és la consulta de Lesfargues i, a la tercera, la resposta de Sales. Cal aclarir que les cartes de Sales estan escrites, en tots els casos, en francès. Com ja s’ha vist en les cites de Joan Sales que figuren més amunt, es podria dir que el francès de Joan Sales era « aproximatiu » i cal tenir-ho present en aquests diàlegs amb el traductor: a la taula següent, vegeu alguns exemples de les consultes adreçades a Sales per Bernard Lesfargues on demana aclariments sobre el significat de paraules o expressions catalanes o bé el vist i plau a la seva traducció:

	Data de la carta	CONSULTA	RESPOSTA
1	30-7-1958	enravenat	c’est la même chose que ENCARCARAT
2	30-7-1958	falzies	martinets. Exact.
3	30-7-1958	capaltard	vous en voyez très bien le sens
4	30-7-1958	canterano	(Sales descriu el moble)
5	30-7-1958	boga	osier. Exact.
6	30-7-1958	cadira de frare	en castillan « sillón frailero »
7	30-7-1958	Solíem jugar al jardí en Josep Maria ….	on pourrait mettre, en effet, la préposition amb, mais on ne la met pas en catalán dans ce cas-là, elle est sous-entendue. Ou peut être c’est que Josep Maria forme partie du sujet (Jo i en Josep Maria soliem ….). Traduisez comme vous voudrez
8	22-6-1959	I fèiem veure que no ens en adonàvem	« Adonar-se » c’est « se rendre compte », et « fer veure » c’est « feindre »
9	22-6-1959	eixida	je trouve parfaite votre solution
10	1-7-1959	ja ho sentiràs a dir - tu en entendras parler	Exact.
11	1-7-1959	la rue la plus haute de Saint Pierre	très bien traduit.
12	1-7-1959	es feia un tip de treballar – il en était saturé, le pauvre, de travailler	Très bien traduit
13	9-9-1959	Potser que no diguis més bestieses	Le sens est : Je te prie de ne dire plus de bêtises.
14	9-9-1959	Capità de màquines d’acompanyament	[…] ce n’est pas « capitaine d’artillerie », mais du groupe de canons et mortiers integré à l’infanterie
15	9-9-1959	Un altre manso	On entend par manso quelqu’un à qui l’on peut faire impunément cocu, sans crainte de provoquer en lui aucune réaction dangereuse […] Dans l’évangile, au Sermon de la Montagne, le mot prend un sens sublimé […] Mai s’il ne s’agit pas ici de cette mansuétude évangélique, évidemment.
16	20-10-1959	ce sont eux qui embrassent le diable sous la queue … qui l’adorent à genoux ….	Je crois que vous avez raison
17	20-10-1959	insolent	Je crois que vous avez raison et qu’insolent va mieux qu’effronté
18	20-10-1959	palmatòria	bougeoir
19	20-10-1959	Els polsos blancs	Els polsos, c’est les tempes

No es gens fàcil saber el context en el qual s’usen les paraules objecte de consulta perquè, o bé Sales es limita a fer-ne la llista i hi respon al costat del terme en qüestió, o bé treballa a partir de les pàgines traduïdes que li ha enviat Lesfargues. Aquestes pàgines són identificades a la carta pel seu número, però cada xifra es correspon amb les pàgines de la traducció acabada de fer que Lesfargues li remet. No obstant això, com es veurà més endavant, en alguns casos s’ha aconseguit trobar la traducció, la solució adoptada per Lesfargues després de rebre la resposta a la seva consulta per part de Sales. Com es pot veure, molt sovint, les respostes de Sales confirmen que la solució que Bernard Lesfargues proposa per al text francès és adequada. Tot i que el mateix traductor, com s’ha vist, creia que quan va emprendre la tasca de traduir Incerta glòria no coneixia prou bé el català, sembla que les seves afirmacions són excessivament modestes. Dels 19 exemples de consultes reunits a la Taula 1, Sales considera que n’hi ha nou que són perfectament adequats i que mostren un excel·lent domini del català per part del traductor. Els altres exemples sol·liciten un aclariment del significat de la paraula o de l’expressió catalana.

Val la pena afegir que, com en qualsevol altra traducció literària, en alguns casos —i a causa de les diferències entre les dues llengües— la versió francesa presenta un text « aproximat », perquè no existeix una equivalència més exacta entre el català i el francès. Així li ho diu Sales a Lesfargues en dues ocasions en aquesta correspondència. Tot i que a causa de les característiques especials d’aquest epistolari que s’acaben d’esmentar no és possible saber quines són aquestes traduccions « aproximades », es pot llegir a la carta de 20 d’octubre de 1959 que, en dues ocasions, Sales li diu : « Je trouve très bien votre traduction approximative ». És aquest un problema recurrent en la majoria de les traduccions literàries.

Com s’ha dit més amunt, s’ha aconseguit identificar almenys dos exemples de traduccions que van ésser objecte de consultes de Lesfargues a Sales, i s’ha pogut veure la solució adoptada pel traductor després de les explicacions de l’autor. El primer és el cas de « canterano » (exemple nº 4 de la Taula 1). La frase d’Incerta glòria és « un parell de cadires de boga i un canterano isabelí » (1956 : 66). En no existir en francès el terme precís per aquest tipus de moble, el traductor diu « Une paire de chaises de paille et une commode » (1962 : 70). El segon cas és el de « cadira de frare » (exemple nº 6 de la Taula 1) : « M’ha invitat a seure en una cadira de frare » (1956 : 66). El text de Gloire incertaine diu: « Elle m’a invité à m’asseoir sur une chaise basse » (1962 : 70). Com es pot veure, l’estratègia de Lesfargues és, en aquests casos, utilitzar un hiperònim que, sens dubte, no planteja problemes als lectors francesos i que conté característiques generals dels elements lèxics que cal traduir.

Com s’ha explicat, una de les complicacions que Incerta glòria planteja a un traductor és l’ús de castellanismes en català, ja que Sales no dubta en emprar-ne, com s’ha vist, en considerar que el text literari ha de reflectir la llengua viva. A l’inici d’Incerta glòria, l’autor de la novel·la fa que el personatge d’en Lluís digui : « Hi havia com a cosa d’un parell de dotzenes de soldats » (1956: 16), on és clara la influencia del castellà a l’expressió « com a cosa de ». Quaranta pàgines més endavant, el mateix personatge diu que « El de menys era el que em deia”, igualment influït pel castellà « lo de menos » (1956 : 54). Traslladar al francès la influència del castellà sobre el català no sembla possible i, per tant, en aquests casos, el traductor es decideix per les següents solucions: « Il y avait environ deux douzaines de soldats » (1962 : 20) i « Au fond, je ne m’interessais guère à ce qu’elle disait » (1962 : 58). És a dir, s’utilitzen aquí unes construccions pròpies del francès i no es mantenen els castellanismes del text català1. Es podria pensar que es perden matisos importants de la llengua literària de la novel·la, però cal tenir en compte que la presència de castellanismes al català literari de 1956 no fa el mateix efecte que faria la possible presència de castellanismes en francès.

El castellà es materialitza també a Incerta glòria d’una altra manera: l’acció es desenvolupa en una zona on es parla aragonès i sembla lògic que, quan en Lluís es comunica amb els habitants dels pobles on es troben els soldats, la gent natural d’aquests llocs parli en castellà, o, per ser més precisos, en la varietat aragonesa. Lesfargues no tracta igual aquest fet que el de la presència de castellanismes en català, perquè es tracta d’un fenomen ben diferent. Quan en Lluís es troba amb un habitant de la zona, ell continua parlant en el seu català i l’altre personatge ho fa de la següent manera : « El moliner és terminant. Els assassins eren forasters; ells set constituïen el Comitè. Van arrossegar mitja dotzena d’infeliços del poble perquè els ajudessin. Són aquests els qui van desenterrar les mòmies, obligats pels altres : « Seis desgraciaus ... En el pueblo tós saben quiénes son ». « ¿Que encara hi viuen? ». « Pos sí, pero no los vaya a denunciar; no hicieron más que desenterrar a los defuntos... » (1956 : 57). I dues pàgines més endavant: « - ¿Se’n recorda bé? - La última vegada que estuve allí, hará aquellos cuatro mesicos, no estaban como usté dice, don Luisico, sinó como le digo yo, arrimaus a la paré, ¡Que se lo digo yo, tiniente!” (1956 : 58). En aquests casos, el text francès reflecteix, més que no pas girs dialectals, el nivell de parla col·loquial : « Le meunier est catégorique. Les assassins étaient sept étrangers, à eux sept ils constituaient le Comité et ils ont entraîné une demi-douzaine de pauvres types du village pour les aider. Ce sont ceux-là qui ont déterré les momies, obligés qu’ils étaient par les autres : “Six pauv’ gars… Au village tout le monde sait qui c’est”. “Ils y vivent donc encore ?”, “Ben oui, mais allez pas les dénoncer : ils ont rien fait d’autre que d’déterrer les morts” » (1962 : 63). I, en el cas del segon exemple, el text francès és el següent : « —Vous vous en souvenez bien ? », « —Le dernier coup que j’y suis allé, ça fera quelque chose comme quatre mois, ils étaient pas comme vous dites, don Luisico, mais comme je dis, contre le mur. C’est moi que j’vous le dis, mon lieutenant ! » (1962 : 64). Aquesta estratègia és utilitzada per Lesfargues a tota la novel·la per transmetre al lector francòfon la varietat dialectal.

Quan a la novel·la es parla d’una realitat cultural inexistent a la cultura francòfona el traductor conserva el mot català a la traducció i utilitza una nota a peu de pàgina amb l’objectiu d’acostar al lector a una realitat cultural del seu entorn que té alguna semblança amb allò del que es parla en el text. És el cas de la festivitat dels sants Innocents i de la « llufa », on en Lluís interpel·la en Soleràs amb aquestes paraules : « ¿ I els Innocents ? ¿ Posaràs també en dubte els Innocents ? […] ¿ Negaràs l’existència de la llufa ? Hi ha cada personatge que porta llufa i no ho sospita … Personatges importants, vull dir” (1956 : 56). En el passatge equivalent de Gloire incertaine el traductor ha inserit una nota a peu de página que diu: « Le jour des Saints Innocents […] les enfants accrochent dans le dos des grandes personnes ‘la llufa’, qui correspond à notre poisson d’avril » (N. du T.) i el seu text ha quedat de la seguent manera : « Et les saints Innocents ? Douterais-tu des saints Innocents ? […] Nieras-tu l’existence de la llufa ? Combien de personnes portent la llufa et ne s’en doutent pas… » (1962 : 60). L’objectiu de Lesfargues és, doncs, utilitzar aquest procediment per fer arribar al lector francòfon l’esperit de la festa i el seu símbol més emblemàtic, la llufa.

Finalment, cal esmentar els problemes que el registre lingüístic provoca a la traducció i que han estat estudiats a fons per Lefevere (1992), ja que en el seu llibre Translating Literature. Practice and Theory in a Comparative Literature Context afirma :

Writers can exploit all kinds of discrepancies between utterance (the use of language) and situation (the particular context in which language is used) to heighten the illocutionary power of their texts. In what follows, we shall look at various strategies. Translators have to make sure that the registers, the types of utterance felt appropriate to a given situation, are similar, or at least analogous in different cultures. If they are not, the illocutionary power of the source text will not be heightened by a mere literal translation of the words on the page in what amounts to a cultural vacuum. As in dealing with puns, translators would be wise to ascertain how important register is as an illocutionary feature of the source text and to try to keep the incidence or register-based illocutionary items roughly identical in source and target texts. If they cannot translate specific register-based illocutionary items they may have to compensate by adding register-based illocutionary items where the target culture would allow such an addition.

Aquesta reflexió, escrita trenta anys després de la publicació de Gloire incertaine, convida els traductors a reflexionar sobre aquesta qüestió. Sense formular-ho teòricament, es poden trobar en el text de Bernard Lesfargues alguns casos de traducció en els quals queda palès que el traductor tenia en compte aquesta qüestió a la seva traducció (Lefevere, 1992 : 58). El següent exemple permet il·lustrar aquesta qüestió a la novel·la :

En Picó, amb gravetat, ha passat llista; en faltava un, ha inquirit la causa (« a la brigada per uns lavatges » : aquesta companyia no es troba adscrita a cap batalló i ha de recórrer al metge de brigada) (1956 : 16).

El terme lavatges no figura al DIEC però sí que es troba al DRAE la paraula lavaje. Segurament, doncs, és un cas de castellanisme. Lavaje fa referència a un procediment higiènic per evitar les infeccions venèries que, durant les dècades de 1940 i 1950, habitualment es duia a terme en establiments que estaven situats a prop dels barris de prostitució. A l’anomenat Barri Chino de Barcelona proliferaven a molts dels balcons de les cases els anuncis de « gomas y lavajes » que Joan Manuel Serrat va immortalitzar a la seva cançó « Temps era temps ». És normal, per tant, que el soldat d’Incerta glòria respongui a en Picó utilitzant el terme que era popular a l’època, les connotacions del qual eren clares per a tots els lectors catalanoparlants i també per als castellanoparlants. El text de Bernard Lesfargues a Gloire Incertaine queda girat de la següent manera :

Picó, gravement, les a passés en revue; il en manquait un, il s’est informé du motif : « À la brigade, pour des soins intimes » (cette compagnie n’étant affectée à aucun bataillon, il lui faut s’adresser au médecin de brigade). (1962 : 20)

Es tracta d’un problema molt difícil de resoldre pel traductor perquè aquesta realitat, la dels establiments de « gomas y lavajes » no existia a la quotidianitat dels països francòfons, si més no en uns termes semblants. Aparentment, la solució adoptada per Lesfargues ha estat canviar el registre utilitzat pel soldat per acostar-lo a un francès estàndard al enfrontar-se amb la dificultat que provoca l’ús d’un castellanisme de registre baix, fenomen intraduïble al francès. Però aquest canvi de registre en la resposta del soldat pot ser interpretada també d’una altra manera: Lesfargues fa que el soldat s’adreci al seu superior en el registre propi del superior, no en el propi del soldat. El francès té, com totes les llengües, expressions de caràcter vulgar per referir-se la realitat dels « lavatges » però no té cap unitat lèxica equivalent a « lavatges ». Per tant, fer parlar al soldat utilitzant el registre propi del seu superior pot ser interpretat com l’estratègia que ha fet servir el traductor per cridar l’atenció del lector sobre una realitat que el francès no pot descriure amb eines lingüístiques equivalents a les del català. El problema del registre és, potser, el més complex de tots el que s’han comentat en aquest apartat i és especialment interessant la manera com l’ha resolt Bernard Lesfargues. Exemples com els que s’han examinat obren una via d’investigació de caràcter general sobre els criteris emprats pel traductor d’Incerta glòria que pot conduir a establir els criteris de la seva poètica traductològica al traslladar textos literaris del català al francès.

Conclusions

El títol d’aquest treball, com ja s’ha dit, vol transmetre la idea del que va suposar traduir una obra tan complexa com Incerta glòria, atesa la particular manera de concebre l’escriptura de l’original per part de Joan Sales. Per això es parla d’aventura. La majoria dels investigadors que han treballat sobre aquesta obra narrativa tan important de la literatura catalana del segle XX s’han centrat, generalment, en la seva interpretació literària, en la complicada gestació del text fins arribar a la seva versió definitiva de 1971, en els problemes que va haver de sofrir Joan Sales per culpa de la censura, tan present i tan activa durant molts anys, etc. Altres investigadors han analitzat les característiques de la llengua literària de Joan Sales perquè l’escriptor, com s’ha comprovat, tenia una visió molt particular de com havia de ser el català literari. Tot i que en molts d’aquests estudis s’esmenta pertinentment que va ser molt complicat per a Bernard Lesfargues traslladar la novel·la al francès, l’objectiu d’aquest article ha estat que el traductor, aquesta figura que sovint és invisible, surti a la claror i que la seva aventura traductològica es posi en un primer pla.

Les qüestions “externes” van condicionar molt la publicació de Gloire incertaine, com s’ha vist al resumir el procés d’escriptura de la novel·la. Però s’ha volgut també mostrar, a través de l’anàlisi de diversos exemples de fragments de traducció, que queda molt per estudiar sobre Gloire incertaine des del punt de vista « intern », és a dir, des del punt de vista de la resolució dels problemes traductològics.

S’ha pogut apreciar que Bernard Lesfargues era molt curós en la seva traducció, tot està traduït, en el seu text francès no hi ha omissions de fragments de l’original —com passa en molts casos quan el traductor es troba amb problemes quasi impossibles de resoldre—i es veu també que, en trobar-se amb problemes d’ordre diferent, procura buscar, per cada circumstància, l’estratègia més adequada per transmetre, al lector francòfon, el que l’autor volia expressar. S’ha explicat també com, en el pròleg de Gloire incertaine, Lesfargues explica què representava per ell aquesta obra en la història de la literatura catalana contemporània i les primeres paraules d’aquest treball recullen la seva emoció per, ja entrat el segle XXI, poder donar les gràcies a Juan Goytisolo per haver-li proposat encarregar-se d’aquesta traducció. La limitada extensió d’un article de revista no permet dur a terme una anàlisi exhaustiva d’una traducció com aquesta però seria desitjable que s’estudiessin amb profunditat els aspectes lingüístics d’aquesta traducció i que es posessin en relació amb la versió de Gloire incertaine de 2018 de Bernard Lesfargues i Maria Bohigas.