L’exdirectora de Lumen, Silvia Querini, defineix un segell editorial com una casa plena de veus (les dels autors), i el deure d’un editor és convertir-la en una llar harmoniosa on les veus puguin ser escoltades i dialogar entre elles (Querini 2019). Després d’haver cultivat la poesia i d’haver exercit com a llibreter, traductor i professor, el 1975 Bernat Lesfargas (1924-2018) va fundar el segell editorial Fédérop, del qual en seria director fins al 1999. L’objectiu d’aquest article és, d’una banda, analitzar com l’educació rebuda i la feina en el món del llibre van influir en el despertar de la consciència occitana del poeta, en el seu suport al federalisme europeu i, en conseqüència, en la creació del projecte editorial. De l’altra, s’intentarà respondre com les publicacions de Fédérop van contribuir, dins l’Estat francès, a erradicar el xovinisme de la literatura francesa i fer entrar les anomenades literatures regionals i postcolonials en l’espai literari mundial, o, com diria Goethe, en la Weltliteratur. Finalment, es farà un balanç sobre si el catàleg encetat per Lesfargas, amb els nous editors, Bernadette Paringaux i Jean-Paul Blot, ha mantingut el llegat del poeta o no.

El despertar de la consciència occitana

Bernat Lesfargas va haver de marxar a la capital francesa per prendre consciència de la identitat occitana. Al barri de Brageirac on residia amb la seva família, occitanòfona, només s’hi parlava la llengua d’oc, però els pares li tenien prohibit expressar-se en “patois”. Una interdicció, però, que va desobeir : « Mais comment ne pas désobéir alors que de l’autre côté de la rue, et elle n’était pas bien large, vivait un couple âgé qui ne savait pas trois mots de français ? » (Lesfargas 2004). Tanmateix, en un principi, sembla que el discurs dels progenitors li va calar fons, atès que va adoptar el francès com a llengua literària, com si es tractés d’una imposició subconscient : si l’occità no el devia parlar ni amb l’entorn familiar, molt menys en el món de les lletres. Aquesta decisió, en arribar a París, va suposar la construcció d’una identitat literària ambivalent.

L’exdirectora de Lumen, Silvia Querini, defineix un segell editorial com una casa plena de veus (les dels autors), i el deure d’un editor és convertir-la en una llar harmoniosa on les veus puguin ser escoltades i dialogar entre elles (Querini 2019). Després d’haver cultivat la poesia i d’haver exercit com a llibreter, traductor i professor, Bernat Lesfargas (1924-2018) va fundar el 1975 el segell editorial Fédérop, del qual en serà director fins al 1999. L’objectiu d’aquest article és, d’una banda, analitzar com l’educació rebuda i la feina en el món del llibre van influir en el despertar de la consciència occitana del poeta, en el seu suport al federalisme europeu i, en conseqüència, en la creació del projecte editorial. De l’altra, s’intentarà respondre com les publicacions de Fédérop van contribuir, dins l’Estat francès, a erradicar el xovinisme de la literatura francesa i fer entrar les anomenades literatures regionals i postcolonials en l’espai literari mundial, o, com diria Goethe, en la Weltliteratur. Finalment, es farà un balanç sobre si el catàleg encetat per Lesfargas, amb els nous editors, Bernadette Paringaux i Jean-Paul Blot, ha mantingut el llegat del poeta o no. El despertar de la consciència occitana Bernat Lesfargas va haver de marxar a la capital francesa per prendre consciència de la identitat occitana. Al barri de Brageirac on residia amb la seva família, occitanòfona, només s’hi parlava la llengua d’oc, però els pares li tenien prohibit expressar-se en “patois”. Una interdicció, però, que va desobeir : « Mais comment ne pas désobéir alors que de l’autre côté de la rue, et elle n’était pas bien large, vivait un couple âgé qui ne savait pas trois mots de français ? » (Lesfargas 2004). Tanmateix, en un principi, sembla que el discurs dels progenitors li va calar fons, atès que va adoptar el francès com a llengua literària, com si es tractés d’una imposició subconscient : si l’occità no el devia parlar ni amb l’entorn familiar, molt menys en el món de les lletres. Aquesta decisió, en arribar a París, va suposar la construcció d’una identitat literària ambivalent. L’ambivalència és un terme que utilitza Homi K. Bhabha per parlar de la relació entre el colonitzat i el colonitzador, uns rols de poder i subordinació que també trobem entre París i Occitània. A parer del teòric indi, el colonitzat s’emmiralla en el colonitzador per construir la seva identitat, i, si bé en un primer moment l’invasor se sent admirat i legitima el seu discurs, també el rebutja, perquè és diferent, és l’altre, i acceptar-lo comportaria

L’ambivalència és un terme que utilitza Homi K. Bhabha per parlar de la relació entre el colonitzat i el colonitzador, uns rols de poder i subordinació que també trobem entre París i Occitània. A parer del teòric indi, el colonitzat s’emmiralla en el colonitzador per construir la seva identitat, i, si bé en un primer moment l’invasor se sent admirat i legitima el seu discurs, també el rebutja, perquè és diferent, és l’altre, i acceptar-lo comportaria eliminar els rols de poder, mirar-se d’igual a igual, establir una relació dialògica (Vega 2003). Aquesta ambivalència és la que va patir Lesfargas (2004) quan va matricular-se al liceu Henri IV. El poeta explica que llegia els seus poemes en francès als companys, i ells els trobaven absurds i es burlaven del seu accent : « En 1944, je suis parti pour Paris, en Khâgne à Henri IV ; là les copains se moquaient de mon accent et si je leur lisais mes poèmes, ils les trouvaient ridicules ». És a dir, Lesfargas va renunciar a la llengua materna perquè des de petit li havien imposat el francès, la llengua universal, dels valors de la République ; però, alhora, els de la capital el tractaven amb superioritat moral : l’occità volia identificar-se amb el parisenc, però, des de la posició de poder, no l’assimilaven, el llegien com l’altre. Es produeix, doncs, l’ambivalència. Si apliquéssim la teoria de María Lugones (1994), diríem que la identitat cultural de la capital francesa és transparent, visible, reconeixible i acceptada per tothom. En canvi, l’occitana, dins França, és opaca, reconeguda només com una absència : se sap que existeix, però no hi ha la intenció de conèixer-la. Es troba subordinada al centralisme parisenc.

Lesfargas, en arribar a París, es va adonar que ocupava la posició de l’altre, i va prendre consciència de la identitat occitana : « Aleshores (passo per alt molts detalls) vaig començar a entendre que, si bé jo era francès, no ho era exactament de la mateixa manera que els meus companys » (2008). És en aquest moment que es va decidir a emprar l’occità com a llengua literària. Podríem dir que el poeta va acceptar que, escrivís en francès o en la llengua materna, sempre seria llegit des de la diferència, i, per tant, ocuparia una posició perifèrica. Tenint en compte això, hauria optat per deixar enrere l’assimilació cultural i reivindicar la identitat occitana a fi de no esdevenir un home desarrelat.

A partir d’aleshores, animat pel seu professor d’espanyol, Jean Camps, va entrar en contacte amb altres occitanistes que residien a París i es reunien en un cafè de la plaça Sant Suplici. Es feien dir els Amics de la Llengua d’Oc, i allà és on va conèixer Robert Lafont, Max Rouquette i Bernard Manciet, entre d’altres. A més, va ser membre de l’Institut d’Estudis Occitans des de la seva fundació el 1945, i, un any més tard, va publicar l’Anthologie de la poésie occitane, preparada amb Lafont. En aquella època, també va entrar en contacte amb el federalisme europeu, doctrina política que defensaria als cinc números de Les Cahiers du triton bleu com a director de la revista (1946-1947) i, posteriorment, a la llibreria i editorial Fédérop. Finalment, el 1952 va publicar el seu primer poemari : Cap de l’aiga (Lesfargas 2008).

Lesfargues plurilingüe : un traductor occità obert a Europa

Tot i que, finalment, no va ingressar a l’Escola Normal Superior, es va matricular a l’Institut d’Estudis Ibèrics de la Sorbona. Gràcies a Camps, va descobrir autors espanyols i hispanoamericans, i als anys cinquanta va començar la seva carrera com a traductor de l’espanyol al francès. La primera traducció del poeta va ser La vida nueva de Pedrito Andía, de R. Sánchez Masas, un encàrrec de l’editorial Plon. A partir dels anys 60, va començar a treballar per a Gallimard, i va traduir, entre d’altres, Pour vivre ici, de Juan Goytisolo, i La maison verte, de Mario Vargas Llosa (Lesfargas 2008). Però per què Lesfargas es va interessar pel castellà?

Aprendre l’espanyol devia resultar-li molt útil per desfer els lligams opressors que imposava el centralisme francès, ja que devia adonar-se de les similituds que mantenia l’occità amb la llengua de Cervantes, més propera a la seva cultura que no pas la francesa. Almenys, és el que podríem pensar si tenim en compte que, tal com exposa Marie France Tourrel, per a molts escriptors, escollir l’occità com a llengua literària també els va despertar l’interès i fascinació per la literatura espanyola :

Comment expliquer, cela étant, la rencontre entre ces deux phénomènes : le choix de l’occitan comme langue de création et la fascination pour la littérature espagnole [...] ? Cette rencontre peut s’expliquer par un sentiment de familiarité ; une familiarité que l’on peut percevoir dans les compositions de certains poètes occitans du début du XIX^ème siècle. Cette impression de reconnaissance est certainement due à une proximité́ des deux langues, l’occitan et le castillan, qui se double d’une similitude lexicale et sémantique mais aussi d’une communauté́ de sources littéraires qui ont inspiré́ les poètes (Tourrel 2018 : 13).

La presa de consciència de la identitat occitana, a més, va coincidir amb el descobriment de la llengua catalana, un interès que l’acompanyaria fins a la mort. Entre el 1940 i el 1941, Lesfargas va descobrir uns números de La Revista de Catalunya a la biblioteca de Brageirac, i es va adonar de les similituds que hi havia entre ambdues llengües. Així, l’aprenentatge de l’espanyol i el català li va permetre ressituar les relacions de la cultura occitana amb l’Estat francès : el poeta ja no mirava cap a París, sinó cap a Espanya i els Països Catalans. Descobrir l’origen comú del català i l’occità li va permetre reconèixer que la història d’Occitània havia estat silenciada per l’educació francesa, que ocupava una posició subalterna, per dir-ho amb les paraules de Spivak :

I el català? La meva primera trobada amb aquesta llengua gairebé germana de l’occità es remunta al 1940 o al 1941. Havia descobert, a la Biblioteca Municipal de Brageirac, uns exemplars de La Revista de Catalunya, impresos a França després del replegament dels intel·lectuals catalans. Molt més tard, vaig assabentar-me del paper que havia tingut Pierre-Louis Berthaud en llur acollida a la regió parisenca el 1940. Recordo el meu estupor en descobrir l’existència d’aquella llengua « estrangera » tan propera al meu « patuès » (que jo encara no anomenava occità). De cop, descobria que era escrit i parlat lluny de Brageirac, molt lluny del Perigòrd. Com que no ignorava del tot que aquest malaurat « patuès » havia tingut, a l’edat mitjana, les seves hores de glòria, em començava a estranyar que, en l’ensenyament que jo rebia, mai no se’n parlés. Vaig tenir aleshores la sensació que m’amagaven, que callaven coses de màxima importància. Pitjor encara : potser no m’amagaven res, sinó que segurament hom no ho sabia (Lesfargas 2008).

Aquest silenci que comenta Lesfargas és un altre exemple de com la centralització de l’Estat, que defensava i defensa una identitat francesa transparent, amaga —per desconeixement, o, millor dit, per no voler conèixer— les particularitats històriques i culturals de les anomenades llengües regionals. Per aquest motiu, també va començar a traduir del català al francès, per donar a conèixer la llengua dels habitants de la Catalunya del Nord a la resta de l’Estat. Tal com va afirmar l’editor de Fédérop, si ell traduïa del català és perquè primer havia assumit la identitat occitana, i, per tant, era conscient del parentesc que mantenia amb la catalana :

le combat que j’ai mené pour le catalan, ce que j’ai eu la chance de réaliser, en particulier par des traductions, c’est en tant qu’Occitan que je l’ai fait, conscient que, pour moi, occitan et catalan sont inséparables (Lesfargas 2004).

El 1960 va dedicar un número de la revista Le Pont de l’Épée (publicada a Gallimard) a la poesia catalana contemporània, amb traduccions de Joan Argenté, Blai Bonet, Josep Vicenç Foix, Carles Riba, Jordi Sarsanedas, Jordi Pere Cerdà i Màrius Torres. Dos anys més tard, Gallimard li va publicar la traducció d’Incerta glòria, de Joan Sales. A partir d’aleshores, va traduir altres noms de les lletres catalanes, com Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Jesús Moncada, Quim Monzó, Àlex Susanna i Jaume Cabré (Lesfargas 2008).

En resum, els vincles que, des dels anys 40, va començar a mantenir amb la cultura espanyola i la catalana li van permetre reforçar el sentiment de pertinença a Occitània, reivindicar la llengua i literatura pròpies. Mentre que el prestigi de la literatura francesa (amb centre a París) passava per imposar la seva llengua i tradició a la resta de l’Hexagone, bo i creant relacions ambivalents, la reivindicació de la literatura occitana passava per dialogar amb la producció literària de les altres nacions culturals. El cas de Lesfargas, però, no és una excepció, sinó que, des del punt de vista de Marie-Jeanne Verny, el plurilingüisme és una realitat lingüística compartida per bona part dels escriptors en llengua d’oc :

Or, ils se situent plutôt dans des lieux de carrefours et le choix conscient d’une langue minoritaire est la plupart du temps corrélé avec la pratique active d’autres langues. [...] ces « patoisants », se veulent avec fierté plurilingues. Plus du quart des écrivains de notre échantillon pratiquent l’espagnol et/ou le catalan, le galicien, l’asturien et lisent les auteurs de ces langues. Il faudrait y ajouter les grands noms de poètes vivants comme Bernard Lesfargues (traducteur, notamment chez Gallimard de littérature hispanique) ou récemment décédés comme Max Rouquette ou Robert Allan, traducteurs de Lorca (Verny 2014 : 141).

A més, en el cas de Lesfargas, no només va traduir de l’espanyol i del català, sinó també de l’italià, i es va interessar per l’ídix i les llengües ameríndies de l’Amèrica central (Billion 2018). Com es veurà en el capítol dedicat a l’anàlisi del catàleg de Fédérop, l’editor també visibilitza la literatura no occidental i tradueix una obra de Robert Lafont, en col·laboració amb Philippe Gardy, al francès.

En conclusió, podríem dir que la visió de l’espai literari per part del poeta era comparatista, ja que, gràcies a la traducció, va fer dialogar diverses literatures europees amb l’occitana i la francesa. A diferència de les grans nacions, les petites, com afirmava el novel·lista Milan Kundera, sempre « estan a la defensiva davant la Història, aquesta força que les supera, que no les pren en consideració, que ni tan sols les arriba a veure » (2005 : 47). Les traduccions de Lesfargas van contribuir a la creació d’una tradició literària europea, supranacional, que trenqués amb el monopoli de París com a capital de la República mundial de les Lletres —per dir-ho en la feliç expressió de Pascale Casanova. Si l’autor txec afirmava que el fracàs intel·lectual d’Europa era no haver-se pensat com una unitat històrica, l’editor de Fédérop, amb les seves traduccions, tenia la voluntat de revertir aquesta situació. Podríem dir que, per a Lesfargas, traduir va ser un mitjà per teixir una xarxa de complicitats entre occitans, espanyols i, sobretot, catalans. I, per tant, en aquest diàleg, va mantenir viva la cultura occitana davant el centralisme de l’Estat francès.

L’obertura de la llibreria Fédérop, l’etapa prèvia a la fundació de l’editorial

El 1969 Bernat Lesfargas va comprar una petita llibreria al carrer des-trois-Maries, número 7, al centre històric de Lió. Va obrir les portes amb el nom de Fédérop, que és, també, el que rebria l’editorial fundada el 1975. Aquest mot és un joc de paraules que es pot traduir per « Federació europea », i, per tant, es tractava d’un projecte amb un rerefons polític. El poeta occità, des de la seva arribada a la capital de l’Alvèrnia-Roine-Alps a finals dels anys 50, sempre va simpatitzar amb el federalisme europeu : allà va conèixer els italians Altiero Spinelli i Mario Albertini, i va passar a formar part del Moviment federalista europeu. A més, va ser el director, entre els anys seixanta i setanta, de la revista Il Federalista, fundada per Albertini i publicada en francès (Billion 2018). Com demostra la carta enviada per Joan Sales el 28 d’abril del 1960, el poeta occità també feia arribar la publicació als amics catalans, perquè, al capdavall, suposem que pretenia que fos un projecte polític compartit amb els seus germans culturals : « Avant notre départ, j’avais réçu Il Federalista, avec la note que je suppose de votre main et qui m’a plu beaucoup » (Sales 1960).

La llibreria pretenia ser un espai de trobada per als simpatitzants d’aquesta doctrina política i la gent que va participar en el maig del 68. Allò que interessava a Lesfargas era que els diferents grups d’esquerres hi poguessin dialogar i, sobretot, reconciliar el federalisme europeu amb el moviment occitanista, que havia preferit adherir-se als partits d’esquerra francesos —especialment al comunista— reticents a aquesta ideologia. Com va confessar el poeta en una entrevista atorgada a Jean-Francis Billion :

Dans les années 50, l’Institut d’Études occitanes ne s’intéressait pas au fédéralisme ni à l’intégration européenne ; il était plus tenté de s’appuyer sur les partis de gauche hexagonaux, et en particulier le PC [Partit comunista], pour faire avancer ses revendications. [...] Je rêvais depuis longtemps de réconcilier la notion de fédéralisme, et de fédéralisme européen, avec la gauche. La création de la Librairie Fédérop [...] a été pour moi la tentative de créer un espace où puissent dialoguer, essayer de se comprendre, travailler ensemble, les militants « de la gauche de la gauche » et les fédéralistes européens, sans oublier les autonomistes (Billion 2008).

Hi va treballar amb el federalista Pierre Gilles Flascu, i es tractava d’una llibreria d’esquerres, que, al mateix temps, funcionava com un centre cultural i defensava els drets dels veïns del barri, amenaçats de ser desnonats per dur a terme un projecte de rehabilitació del Vell Lió (Keller, 2020: 31). Pel que fa al catàleg, Lesfargas venia llibres alternatius al pensament polític dominant i als best-sellers del mercat editorial, encara que no fossin tan rendibles econòmicament. En les seves paraules :

J’ai voulu créer un espace où l’on trouverait des livres qui ne correspondent pas à la pensée morale et politique du moment [...] J’avais la fierté de ne pas vendre n’importe quoi, même si je devais y laisser des plumes. (a Keller 2020 : 31).

Tenint en compte que ja tenia una plaça de funcionari com a professor d’espanyol, la feina a la llibreria era una qüestió de militància a favor del federalisme i la convivència de les diferents ideologies de l’esquerra política. A Lió, per tant, omplia un buit dins del món del llibre : a Fédérop, els lectors hi podien trobar obres i diaris d’esquerres en diferents llengües, alguns llibres sobre feminisme, discos reivindicatius, i, sobretot, literatura escrita en espanyol (que representava el 40% de les vendes) i en les llengües minoritàries de l’Estat francès (Keller 2020 : 31). És a dir, en relació amb el plurilingüisme de Lesfargas, diríem que en aquest projecte conservava el mateix esperit occitanista que quan traduïa. Si traduir li servia per subvertir les relacions de poder que es generaven en el sistema literari francès, vendre aquests tipus de llibres també era una manera de revertir la situació. Fédérop, doncs, va esdevenir un altaveu per donar veu a autors, ideologies i identitats que ocupaven una posició perifèrica en la societat francesa i, fins i tot, mundial. Com amb la traducció, va pretendre que el fons de la llibreria fos un diàleg entre cultures, sense prejudicis. Aquesta és la descripció de Fédérop que trobem al Dictionnaire du Vieux Lyon (1972), recollida per Flascu al seu web personal :

On y trouve, sans s’occuper des contradictions idéologiques possibles, tous les textes importants de la gauche et extrême-gauche (textes fondamentaux de théorie politique et études d’actualité). Beaucoup de livres en espagnol (30% ou 40% du chiffre d’affaires). Fédérop est un de seuls endroits de Lyon où vous pourrez trouver des œuvres de Mao en arabe. Beaucoup de livres viennent de Pékin (ce sont les moins chers), d’autres de Moscou, de Mexique... Un bon rayon de journaux gauchistes – il n’y a pas de répression, paraît-il. Une des grandes spécialités de la maison : la littérature sur les ethnies opprimés (Occitanie, Bretagne, etc.…). Des disques politiques (Paco Ibáñez, chants de fedayin...). Des journaux grecs faits en Grèce par l’opposition clandestine. Bref, il n’est pas un mouvement de libération dans le monde qui ne trouve pas son écho à Fédérop, sous les portraits de Marx, de l’oncle Ho et d’Angela Davis. On s’arrache aussi Reich, le manuel de contraception et le manifeste du Front d’Action des Homosexuels Révolutionnaires. (a Flascu 2022).

Tal com recull Claudine Keller a partir d’una entrevista amb l’autor, amb aquest catàleg de fons i les activitats que s’hi organitzaven, Lesfargas pretenia que Lió recuperés l’estatut de capital cultural, com ho era al Renaixement : « J’étais un des seuls à vouloir réellement faire quelque chose pour retrouver ce lustre » (a Keller 2020 : 37). És a dir, ja no només pel que fa al sistema literari, sinó també pel que fa a la gestió cultural, el poeta occità va pretendre trencar amb el monopoli parisenc.

Malgrat tractar-se d’un projecte arriscat i d’haver rebut amenaces de l’extrema dreta, la Fédérop va saber trobar el seu públic, especialment gràcies a la feina de Flascu. Entre el 1972 i el 1973, la van traslladar al carrer du Doyenné, a un local més gran, i, el bon funcionament del negoci va permetre la creació de l’editorial el 1975, que es va instal·lar al carrer Ferrachat número 11, també al Vell Lió. Finalment, la llibreria tancaria les portes a finals de la dècada de 1980. Com comenta Lesfargas en una entrevista : « Paradoxalement, la fondation des éditions a rapidement amené un certain désintérêt pour la librairie qui a malheureusement périclité jusqu’à sa cessation d’activité à la fin des années 80 » (Billion 2008).

Algunes consideracions prèvies de l’editorial Fédérop

Atès que el naixement de l’editorial era fruit de l’experiència i les amistats de Lesfargas com a llibreter, els fundadors del segell editorial van decidir mantenir el mateix nom del local. Això s’entén si tenim en compte que la llibreria ja tenia el seu públic —com hem apuntat abans— i, per tant, els lectors ja identificaven la marca Fédérop amb la ideologia i els valors amb què volien associar el catàleg editorial. Com exposa el poeta occità a l’entrevista que li va fer Billion (2008) :

Quant au nom de Fédérop, il faisait évidemment référence à la Fédération européenne. À partir du moment où, grâce à la librairie et au travail accompli, il avait acquis une certaine notoriété, nous ne nous sommes pas posé la question d’en chercher un autre.

A diferència de la llibreria, que va ser un projecte que inicialment va començar en solitari i després va contractar Flascu, l’editorial va ser fruit de l’associació de Lesfargas amb aquest col·lega i Jean-Francis Billion (tots tres federalistes). Tanmateix, el poeta occità sempre va considerar que es tractava d’un projecte més aviat personal, com una continuació del propòsit encetat amb Les Cahiers du triton bleu (1946-1947). Per a ell, només era col·lectiu en tant que no hauria estat possible sense el suport econòmic i cultural dels col·laboradors de la llibreria. Tal com li va comentar a Billion :

La fondation des éditions par Pierre-Gilles [Flascu], toi [Billion] et moi, n’a que partiellement été une aventure collective, car elle était avant tout une aventure personnelle, la reprise de la poursuite de ce que j’avais rêvé de faire en 1945 et 1946 avec Les Cahiers du triton bleu. Elle est pourtant aussi une aventure collective puisqu’elle n’a été envisageable qu’à partir du moment où nous avions construit avec la librairie une base solide et financièrement autonome (Billion 2008).

A més, a l’editorial hi van treballar altres membres del sector federalista i de l’esquerra francesa, com ara Jean-Paul Cortada, Georges Valéro, Bruno Guichard, Bernard Barthalay, Alain Kaiser i Jean-Luc Prevel (Billion 2008). És a dir, de la mateixa manera que Lesfargas pretenia que la llibreria fos un espai de trobada entre els federalistes europeus i els moviments d’esquerres, l’editorial presentava el mateix plantejament. Tal com comenta Keller (2020), les tres col·leccions principals corresponien als objectius dels fundadors : « Paul Froment », encara en funcionament, va ser dirigida per Lesfargas, i publicava poesia en edicions bilingües —després hi tornarem— ; « Textes fédéralistes », dirigida per Billion, publicava textos sobre aquesta doctrina política ; i, finalment, « Travailleurs sociaux », animada per Flascu, es dedicava a editar obres sobre els moviments obrers.

Si consultem la bibliografia del treball de Keller, entenem que va poder entrevistar personalment el poeta occità, i és per això que coneix les dades acabades de comentar. Al web de Fédérop, però, les col·leccions encetades per Billion i Flascu ja no existeixen, i, per tant, desconeixem quines obres es van publicar. Gràcies a l’entrevista de Billion a Lesfargas, sabem que també existia una altra col·lecció anomenada « Minorités nationales », i que una de les primeres novel·les publicades el 1975 va ser L’Envers de la conquête, traducció de l’espanyol al francès de l’obra de Miguel León Portilla, que va ser molt ben rebuda pels lectors de l’Hexagone :

Malgré les crises et les difficultés, de 1975 à 1999, date à laquelle j’ai passé la main à deux amis, Bernadette Paringaux et Jean-Paul Blot, lui aussi occitaniste, Fédérop a publié près de 180 ouvrages. Dont une vingtaine de titres dans les collections « Textes fédéralistes » et « Minorités nationales », qui, plus particulièrement politiques, n’ont jamais été de vente facile..., à l’exclusion éventuellement de l’Envers de la conquête, de Miguel León Portilla (Billion 2008).

D’altra banda, segons el catàleg publicat a Internet, la primera obra que va veure la llum a l’editorial data del 1976, i va ser Comment le monde fut créé d’une goutte de lait : contes africains de création, reunits per Ulli Beier. Atesa la impossibilitat de reconstruir amb exactitud tota la biblioteca de Fédérop, som conscients que, si bé al web hi ha bona part dels llibres publicats, les nostres consideracions seran parcials. Per tant, aquest article pretén ser una primera aproximació a l’anàlisi aprofundida del segell editorial. En aquest sentit, partim de la investigació de Keller (2020), però les seves consideracions són molt generals, ja que es tracta d’un treball dedicat a l’estudi de les llibreries lioneses entre 1947 i 1989.

L’editorial Fédérop : un altaveu per a les literatures perifèriques dins l’espai literari mundial

Com ja hem apuntat al capítol anterior, l’obra més antiga que consta al catàleg de l’editorial és un recull de contes africans recollits per Ulli Beier. Si bé no va ser la primera obra publicada, fer conèixer les literatures no occidentals també va ser un dels objectius del segell, com podem constatar si analitzem la col·lecció « Contes ». Entre 1976 i 1979, van veure la llum Les chants des flûtes et autres légendes indiennes, reunits per Richard Erdoes, i La tortue qui parle et autres contes et légendes de Corée, de Maurice Coyaud i Jin-Mieung Li. Així mateix, dins aquesta col·lecció també es va publicar, el 1996, Lietuva. Légendes historiques de Lituanie, de Geneviève Caron-Machwitz, i, a la nota que acompanya el llibre, Fédérop en destaca el següent : « Lieutva, ou la mémoire d’un peuple aux confins de l’Orient et de l’Occident, un peuple qui, durant des siècles, combattait pour la liberté et la sauvegarde de son identité, sous le ciel pâle du Nord, dans des forêts impénétrables où veillaient ses dieux, amis de grands fauves » (Fédérop 2022). Com podem constatar, Lesfargas es va interessar per les històries de les cultures perifèriques, que es trobaven als marges del sistema literari mundial (occidental). Va pretendre fer arribar al lector textos de cultures en què la tradició popular, l’inconscient col·lectiu que es desprèn de les llegendes, continuava sent molt important per no deixar-se engolir per les cultures — i literatures— del « gran context ».

La publicació d’aquestes tres obres ens permeten posar en valor alguns dels aspectes comentats a propòsit de la tasca intel·lectual de Lesfargas. Com hem exposat al capítol dedicat al plurilingüisme i la seva feina com a traductor, el poeta occità no només parlava català, castellà i italià, sinó que també tenia coneixements d’ídix i d’algunes llengües ameríndies de l’Amèrica central. Pel que fa a les últimes acabades d’esmentar, les inquietuds de l’autor van anar més enllà d’Europa, del desig de presentar el continent com una sola unitat formada per diferents cultures, i això també ho podem apreciar en el catàleg de Fédérop. Ser conscient de la identitat occitana li va permetre reconèixer els pobles oprimits, i utilitzar l’editorial com una plataforma per difondre’ls. La seva feina com a impulsor de la literatura catalana a França, de fet, li va merèixer la Creu de Sant Jordi el 1999.

Com comenta Keller (2020), una altra col·lecció destacable de Fédérop, impulsada per Lesfargas, va ser la « Paul Froment », que deu el seu nom a un poeta occità de finals del segle XIX que es va suïcidar als vint-i-tres anys. Com exposa l’editor de Brageirac, aquesta col·lecció posa de manifest la intenció de fer dialogar la literatura catalana amb l’occitana, però no només, ja que, a banda de les traducció d’un poemari d’Àlex Susanna (Les cernes du temps, 1991), també trobem traduccions de l’anglès, com ara L’automne en Californie, de Kenneth Rexroth (1993), i de l’espanyol i de l’italià. Per exemple, es va publicar La destruction ou l’amour, de Vicente Aleixandre el 1977 (premi Nobel de Literatura) ; La lenteur de bœufs. Mémoire de la neige, de Julio Llamazares (1995) ; Vous, d’Almudena Guzmán (1990) ; i Une fois pour toutes, de Franco Fortini (1996). A més, van ser publicades en edició bilingüe ; una decisió editorial que va beneficiar l’apropament de les llengües europees al centralisme del sistema literari francès. Si seguim la teoria dels polisistemes d’Even-Zohar (1991), diríem que, en la literatura francesa, les traduccions ocupaven i ocupen una posició perifèrica : el xovinisme que acompanya el fet de situar-se en l’espai central dins la República Mundial de les Lletres implica que la literatura de l’Hexagone pugui influir en les altres tradicions literàries, però no pas al revés. Suposem que Lesfargues, que havia traduït autors espanyols i catalans per a Gallimard (una de les editorials més prestigioses de França), era conscient de tot això. El fet de publicar edicions bilingües li va permetre establir un diàleg entre literatures, que es poguessin mirar d’igual a igual, sense subordinacions de poder. Encara que Fédérop, en moltes ocasions, va estar en crisi —al capdavall, era una tasca editorial arriscada—, sempre va imperar l’objectiu de demostrar que no només es feia bona literatura a París. Així l’hi explica Lesfargas a Billion :

Ma fierté est d’avoir contribué à démontrer, aussi en tant que fédéraliste, qu’il n’est pas en France de bonne littérature que de Paris. En témoignent, parmi d’autres, l’importante édition de La Festa, de Robert Lafont, ou le fait que le premier éditeur de « province » à avoir édité un futur prix Nobel de littérature a été Fédérop, en 1977, avec l’espagnol Vicente Aleixandre (Billion 2008).

De fet, dins la col·lecció « Paul Froment », les traduccions comentades convivien amb la publicació de poemaris d’autors d’expressió francesa, com ara Bernard Dumontet (Miel de terre, 1982) i Simonne Jacquemard (Vers l’estuaire éblouie, 1999). Encara que les obres en llengua d’oc es publiquessin en dues col·leccions diferents (« Littérature Occitane » i « Culture Occitane »), i no pas a « Paul Froment », el nom d’aquesta secció del catàleg ja establia un diàleg entre la literatura occitana i la catalana, castellana, italiana i francesa.

Pel que fa a la literatura occitana, les dues col·leccions acabades d’esmentar pretenien adreçar-se a diferents lectors, però aquest públic era complementari. A la secció « Littérature occitane », només es publicaven obres en llengua d’oc, mentre que, a « Culture occitane », es publicaven assajos i estudis en occità i francès. Quant a la primera, i que constin actualment al catàleg de Fédérop, Lesfargas va publicar Bartomieu (1986) i La Festa (2000), de Robert Lafont ; i Las nòvas del Papagai : la Nouvelle du Perroquet, una novel·la del segle XII o XIII signada per Arnaut de Carcassés (1988). Aquests llibres, doncs, anaven adreçats al lector occitanòfon. En canvi, els de « Culture occitane », com que alguns estaven escrits en francès, tenien un públic molt més ampli. Així, un lector que no parlés occità podia llegir Donner sa langue au diable : Vie, mort et transfiguration d’Antoine Verdié, Bordelais, de Philippe Gardy (1990), en què l’autor estudiat escriu en gascó, francès, i una mena de francitan per reflexionar i s’autoenganyar sobre la pèrdua de la llengua pròpia. O també podia llegir Ezra Pound et les troubadours (1995), publicat en traducció anglesa i francesa. A cura de Philip Groover, recull les comunicacions d’un simposi celebrat a Brantôme-en-Périgord el 1995.

La col·lecció « Culture occitane » reflectia el desig de Lesfargas per establir un diàleg entre les diverses literatures més enllà de París. El llibre dedicat a Pound, per exemple connectava un dels millors poetes de la lírica moderna amb els trobadors. D’altra banda, a la col·lecció, també hi havia espai per als occitanòfons, amb textos com Pecics de mièg sègle, de Robert Lafont (2000), un assaig que reflexiona sobre la situació de l’occità a la segona meitat del segle XX. Tant aquesta col·lecció com « Littérature occitane » provaven de resoldre el problema plantejat per Bruno Peyras sobre la producció i recepció de la literatura occitana dins l’Estat Francès. Si ens fixem en les paraules de l’escriptor, ens adonem que, Lesfargas, com a editor, va pretendre ampliar el públic lector de la literatura en llengua d’oc, ja que no només va publicar obres de ficció adreçades als parlants de l’occità, sinó que també va editar assajos sobre la cultura occitana en francès, dirigits a lectors més intel·lectuals —siguin occitans o no. Segons Peyras, el problema és que

Dans l’idéal, il faudrait arriver à faire la jonction entre le public populaire de l’occitan (qui vient pour entendre des bonnes histoires en « patois ») et le public « sélect » (qui vient pour écouter des discours en français sur, mettons, l’érotisme des troubadours...). Ces deux publics pour l’occitan sont la plupart du temps déconnectés et cela n’arrange pas nos affaires (Verny 2014 : 148).

Finalment, dels anys en què Lesfargas va dirigir Fédérop, també podem destacar la col·lecció « Romans-Nouvelles-Récits », que compta, entre d’altres, amb la publicació de Défunt sur les amandiers en fleur, de l’escriptor català Baltasar Porcel (1988) i Les abîmes de la nuit, de Jesús Carrazo (1998), traduït de l’espanyol per Bernadette Paringaux (una de les futures directores de l’editorial). A més, en aquesta col·lecció, el poeta va publicar el 1991, en col·laboració amb Philippe Gardy, la traducció de Chroniques de l’éternité, de Robert Lafont. Com a la selecció de « Paul Froment », la tasca de Lesfargas a « Romans-Nouvelles-Récits » es caracteritzava per reivindicar la pluralitat cultural europea, més enllà de la literatura francesa. Malgrat considerar-se un editor de « província », sempre va intentar demostrar, tornem-ho a dir, que no només hi havia bona literatura a París.

Un breu balanç de l’editorial Fédérop sota la direcció de Bernadette Paringaux i Jean-Paul Blot

Si analitzem les obres publicades a Fédérop des de l’any 2000 fins a l’actualitat, ens adonem que Paringaux i Blot han continuat el camí encetat per Lesfargas, especialment pel que fa a la reivindicació de la literatura catalana i l’occitana : les col·leccions comentades al capítol anterior han seguit en funcionament, i els editors han ampliat el catàleg substanciosament gràcies a subvencions com les de l’Institut Ramon Llull. Tal com podem llegir en una entrevista que els van fer, una de les preocupacions de l’autor de Cap de l’aiga va ser continuar publicant en francès els autors que escrivien en la llengua d’Ausiàs March. Per aquest motiu, va llegar als nous editors els seus contactes :

Pour poursuivre, il nous a mis en contact avec des poètes catalans et amis tels Àlex Susanna et Jep Gouzy que nous avons rapidement publiés. Ont suivi cinq autres recueils de poètes catalans publiés avec le soutien de l’Institut Ramon Llull ainsi que quatre romans et récits. Nous avons donc continué sur la voie tracée par Bernard Lesfargues. (Rousselet 2018).

En aquest sentit, Lesfargas va continuar col·laborant amb l’editorial, ja que va ser el traductor de Susanna i Rodoreda a Fédérop, per exemple ; dos autors publicats després d’abandonar la direcció del segell.

D’altra banda, Paringaux i Blot han apostat per la creació d’una nova col·lecció, « Collection Troubadours », dedicada a publicar, en francès, volums sobre els trobadors occitans. D’aquesta manera, juntament amb les col·leccions « Littérature occitane » i « Culture occitane », han continuat apostant per afermar la fidelitat dels lectors francesos occitanòfons i no occitanòfons. Així, també contribueixen a resoldre el problema apuntat per Peyras, comentat anteriorment.

Finalment, una de les altres línies encetades per Lesfargas i que els editors han sabut mantenir en el temps ha sigut la publicació d’escriptors postcolonials. A tall d’exemple, han donat a conèixer el poeta malià Mwènè Okoundji, que va arribar a França a la dècada de 1980 i va ser descobert per autors occitans com Bernard Manciet (Rousselet 2018).

Conclusions

L’objectiu d’aquest article ha sigut analitzar, d’una banda, com l’educació rebuda i l’experiència de Lesfargues en el món del llibre van condicionar la reivindicació de la identitat occitana, la defensa del federalisme i, com a conseqüència, el naixement de la llibreria i l’editorial Fédérop. Com hem pogut demostrar, el poeta occità pren consciència de la seva identitat en arribar a París (una de les capitals del món) i ingressar en el liceu Henri IV, ja que els seus companys es burlaven del seu accent quan llegia els seus poemes en francès. El fet de reconèixer-se com l’altre a la ciutat de les llums va comportar l’acceptació de la seva identitat i l’adopció de l’occità com a llengua literària. En aquell moment, també va començar a interessar-se pel català i l’espanyol, i s’inicià en el món de la traducció literària, una activitat que li va permetre establir una relació dialògica entre diverses literatures —especialment les europees, ja que defensava el federalisme europeu. Aquests interessos els va traslladar a la llibreria i posterior editorial Fédérop : Lesfargas va apostar per donar a conèixer les literatures minoritàries, especialment la catalana, l’occitana i algunes postcolonials, per intentar revertir les relacions de poder que sorgien en relació amb el sistema literari francès. Com hem pogut comprovar, Bernadette Paringaux i Jean-Paul Blot van continuar amb el llegat del poeta, ja que els va interessar publicar el mateix tipus de literatura.