si per cas em va seguint la dona…
si par hasard la femme me suit…
J. S. Pons, «Camí damunt del còrrec» / « Chemin sur le torrent » (Canta Perdiu / Chante perdrix)

Josep Sebastià Pons no és pas un escriptor francès. Un ciutadà francès, això sí, però no un escriptor. Encara que hagi redactat en la llengua de Molière l’essencial de la seua obra de recerca i divulgació, no són pas Concert d’été, publicat el 1945 amb un original de Maillol (el 1950, sense), ni les Trois nouvelles inédites, que inèdites ja no ho són més d’ençà del 1987 i novel·les curtes, dues sí (« La vigne de l’ermite » i «Don Joan de Serrallonga») però la tercera no, puix que se tracta de « L’oiseau tranquille » la narració autobiogràfica original que ens havíem hagut d’acontentar de llegir des del 1976 en el català ben poc ponsià de Folch i Camarasa. Quatre obres franceses publicades, i una sola en vida de l’autor, contra nou reculls de poesia –per memòria: Roses i xiprers 1911, El bon pedrís 1919, L’estel de l’escamot 1921, Canta Perdiu 1925, L’aire i la fulla 1930, Cantilena 1937, Conversa 1950, Contrapunt afegit a la reposició de Canta Perdiu 1960, i el pòstum Cambra d’hivern 1966–; cinc peces de teatre: La Font de l’Albera 1922, Amor de pardal 1923, el Singlar 1927, el Misteri de sant Pere Ursèol representat el 1952 i publicat el 1967, L’amor i el papagai, paregut el 1956 amb l’únic llibre de proses catalanes –exemplars– de Pons, el Llibre de les set sivelles. A més, si un hom lamenta que el poeta d’Illa no tingui pas encara el lloc, d’excel·lència, que li hauria de pertocar dins les lletres catalanes, almenys n’hi té un; dins les franceses, cap.

D’on ve doncs que –al nord de l’Albera, almenys–, més d’un.a vulgui atorgar-li el plus d’escriptor francès? De Concert d’été, el « joli livre » segons Colette, que permet als no catalanolectors d’apropar l’univers ponsià; del bilingüisme catalano-francès, a llur publicació primera, de Canta Perdiu, Cantilena, Conversa. De fet, sols Conversa, sense cap més indicació prèvia que « Poèmes de Josep-Sebastià Pons », es dispensa d’assenyalar la llengua mare (de tan evident, ja que l’índex és del tot català?). Canta-Perdiu (Chante-Perdrix de cos menut a sota) s’anuncia com a « Églogues catalanes avec la traduction française en regard » i Cantilena de 1963 com a « Poèmes catalans et traduction ».

Una servidora, vinguda tardanament a Pons, abans però de la valuosa Poesia completa de Cristià Camps (1986), no disposava d’altra summa ponsiana que el volum de Poesia de 1979, curat per Tomàs Garcés i dràsticament seleccionat per Pons mateix. O sigui que em vaig passar per alt les autrotraduccions del poeta, i si en coneixia de lluny l’existència, tenia l’orgull de prescindir-ne. Fins a descuidar-les, com quan, als cinquanta anys de la mort del poeta (2012), per posar a l’abast del públic francòfon unes passejades ponsianes, em vaig empescar de versar en francès els textos catalans de Pons, inclosos una mitja dotzena de poemes ja traduïts per l’autor. Vana empresa!

Més savi, Pere Verdaguer, a l’antologia bilingüe que va confegir el 2002, limitava assenyadament el seu paper de torsimany: «les traduccions de la poesia són les del mateix Pons quan existien, nostres en el cas contrari» (p. 11). I de traduccions del mateix Pons, ell prou sabia que n’existien de tot Canta-Perdiu, Cantilena, Conversa i també d’una dotzena de composicions de L’aire la fulla dins l’antologia de la Societat d’Estudis Occitans de 1942 on pouaria dos dels tres poemes citats1. I pel que fa a les proses, en Pere aprofitava com cal tal passatge de L’oiseau tranquille com a equivalent francès d’algun fragment del Llibre de les set sivelles2.

Cosa impossible de fer per en Jordi Costa en la seva contribució al col·loqui Pons de 1986 « Joseph-Sébastien Pons traducteur de Josep Sebastià Pons » puix que llavors L’oiseau tranquille no s’havia fet públic. En Jordi examinaria doncs únicament l’obra lírica autotraduïda i ho faria amb tanta minúcia que fora més prudent, de part nostra, d’haver refusat d’afegir-hi res més. Però no és hora de fer-se enrere. Sempre se podran considerar els dos contes del Llibre de les set sivelles parions a L’oiseau tranquille: «El mas encantat» i «La ceba a mullega» ja emprat per en Pere Verdaguer.

Ara bé, com que Jordi Costa «enfo[ca] el tema en tres direccions» que abasten els quatre llibres de manera transversal (les motivacions i mètodes de traducció primer, l’«interès […] per als lectors» després i finalment els aclariments que aporta la traducció sobre el «camp més atraient de la creació poètica») no tenim altre remei que prendre les autotraduccions de Pons dins l’ordre cronològic, mirant de donar sentit a previsibles repeticions. Se’n podria desprendre una eventual evolució. En qualsevol cas, les nostres observacions difícilment encaixaran en una tipologia que en Costa no hagi contemplat ja. Vigilarem tanmateix per no reprendre els mateixos exemples, de manera que el conjunt dels seus i dels nostres sigui més convincent. I si se’ns dibuixa alguna via nova mirarem, com ho va fer ell, de deixar-la ben fitada per qui hi vulgui tornar.

Canta perdiu

A la imprescindible qüestió prèvia: Per què Pons s’autotradueix, Canta-Perdiu Chante-Perdrix, aporta, creiem, una resposta si no definitiva, almenys definitòria de la motivació primera del poeta el 1925. Per eixamplar el seu lectorat, per sortir-se de la perifèria cultural. Per intentar, des de l’editorial parisenca Champion, d’anar més enllà del terme regional d’un Comet de Perpinyà, editor dels dos primers poemaris Roses i xiprers i El Bon pedrís. Per veure si, després de la tímida avançada al Sud amb L’estel de l’escamot editat per La Revista a Barcelona, una sortida francesa d’abast estatal li provaria més. L’edició apunta el públic-meta. De cara al text català en lletra romana a esquerra, el text francès a dreta, en cursiva i seguit, serà prosa. Tants paràgrafs com estrofes, i un espai ampliat entre ells perquè coincideixin horitzontalment amb sengles estrofes. En el sentit comú de lectura doncs, el francès vindria a reblir, d’esquerra a dreta, les incerteses lectores d’un català passiu. I, al revés, el francòfon satisfarà si de cas alguna curiositat per la llengua d’origen, portant la mirada de dreta a esquerra. No es tracta doncs de fer prendre gat per llebre, un facilitador de sentit per obra d’art. Vaja, un exercici de traducció, que l’ex-professora, farta de corregir «temes i versions», no pot estar-se de veure com un treball millorable, quan hi voldria llegir un work in progress.

Quin ordre ?

El que ens ha sobtat tot primer, és que el senyor Pons, professor de llengua, sotmetent més d’un cop l’ordre sintàctic de la frase a un canvi innecessari pel sentit, es comportés com el traductor novençà que vol deixar a totes totes la seua petja. No quan, és clar, segueix el geni propi de cada llengua,

Vostre cadavre dolorós /com deixa veure l’ossamenta	Comme votre douloureux cadavre / laisse transparaître les os !!	«Sant Crist de Corbera» / « Saint Christ de Corbère », 16-17.
Deserta és la muntanya	La montagne est déserte	«Sant Martí dels Apres» / « Saint Martin de Aspres », 28-29.
Al Gimenell hauries de venir	tu devrais venir au Gimenell	«Sant Martí dels Aspres» / « Saint Martin des Aspres », 100-101.
L’encantada som del pou	Je suis la fée du puits	«L’encantada del pou» / « La fée du puits », 158-159.

Però als extractes següents, un hom se demana per què refusar « le bâton à la main, je me suis arrêté » o « une cruche à la main dans la sapinière ».

Amb el bastó a la mà jo m’he aturat	je me suis arrêté, le bâton à la main		«La vinya de l’Ajup» / « La vigne de l’Ajup », 20-21.
amb la dorca a la mà dins l’avetosa		dans la sapinière, une cruche à la main	«La font del cadell» / « La Fontaine du petit chien », 90-91.

No tan sols hi val una voluntat generalitzada de prosaisme ben assenyalada per Jordi Costa. Moltíssimes traduccions en efecte, «no tenen deliberadament la pretensió de ser poesia» (Costa, 1986), com ara:

del català la nadiua puresa	la pureté native de la langue catalane	«El lledoner» / « Le micocoulier », 10-11.
Dues vegades, oh font, has nascut	Ô Fontaine, tu es née deux fois…	«El salt d’aigua» / « La chute d’eau », 12-13.
I dolça l’espardenya hi llisaria	et l’espadrille y glisserait si doucement	«La font del cadell» / « La Fontaine du petit chien », 90-91.
Dins la cova de fredor dorm ma tenebrosa vena	Ma ténèbreuse veine dort dans des grottes glacées	«L’encantada del pou» / « La fée du puits », 90-91.

No manquen pas però versions franceses que la inversió poetitza, a imitació del català, algun cop a repel del francès comú i tot, o en seqüència pròpia :

com a Ceret torna el Crist renaixent	comme à Céret revient le Christ ressuscité	«El lledoner» / « Le micocoulier », 10-11.
Recordeu-vos… del groc castell de Corbera	Souvenez-vous du jaune château de Corbera	«Lletra a un company» / « Lettre à un compagnon », 24-25.
Amb sa veu retallada i neta sol canta el grill	Seul chante le grillon, d’une voix nette et précise	«Nit de Conflent» / « Nuit de Conflent », 152-153.
La llosa és com la rosa embalsamada	Comme la rose, l’ardoise est embaumée	«Camí damunt del còrrec» / « Chemin sur le torrent », 142-143.

Les paraules

En la nota prèvia a la reedició de 1960, en català únicament, Josep Sebastià Pons, avisa, com qui se n’excusa, que Canta Perdiu és el llibre seu «que més directament recull l’alè terral» i per això hi ha emprat «un vocabulari triat i que podria ésser comú». «Podria», no «pot» ni «és.» Apreciem el condicional, car si hi ha encara al Rosselló dels seixanta un lectorat per entrar de peu planer dins la senzillesa pagesa de l’obra, enjondre la temàtica rural i el verb simple poc s’estilen i poc s’entenen. El 1925 el Canta Perdiu «bilingüe» no anava precedit de cap advertiment, però l’autor devia tenir ben present que «l’alè terral» del seu llibre no passaria dins un francès «comú» si les paraules no en fossin ben «triades».

Evocar els cotius i conreus, les festes populars, els treballs i els dies, les bèsties i la gent que encomanen llur «contentament» a les « églogues catalanes » de Canta Perdiu, requereix un mínim de lèxic especialitzat. A diferència del que s’estilaria avui per «aplec», «festa major», «casot», «mas», «cobla», «flabiol», àdhuc «parraguera» o «porro», Pons tradueix els tipismes catalans (« fête votive » o « pèlerinage », « petit mas », « métairie », « musiciens », « flageolet », « enclos sous la treille », « cruchon de vin ») llevat de les «Corrandes» que deixa estar per no haver de recórrer a tota una definició.

En idiomes veïns com català i francès, l’equivalent mot per mot és la regla, sovint a més amb paraules transparents que faciliten l’accés a la llengua poc o gens coneguda. És el cas d’una majoria de caps de capítol i de títols de poemes, que així inciten a llegir

Títol de poema català	Títol de poema francès	Cap de capítol
Camí vell de Sant Roc	Vieux chemin de Saint Roch	«L’Alzina» / « Le chêne-vert », 14-15.
La Font d’en Fils	Fontaine d’en Fils	«La cobla» / « Les musiciens », 56-57.
Dolça perdiu	Douce perdrix	«L’aigua» / « L’eau », p. 88-89.
Matí d’istiu vora la llar	Matin d’été près du foyer	«La bona vida» / « La bonne vie », 116-117.
Nadal dels tres pastors	Nadal dels tres pastors	«La nit» / « La nuit », 188-189.

En aquesta correspondència terme a terme, no cal mirar massa prim si el registre, o el grau de precisió, el sentit fins i tot, encaixen del tot amb l’original. Si el francès és d’abast «nacional» o «regional».

sobre el trull s’ageganta el pilsaire	le vendangeur se dresse sur le fouloir	«La Font de l’alzina» / « La Fontaine du chêne-vert », 8-9.
Bé veuràs que els joglars…	Tu verras bien que les musiciens…	«Per una cobla» / « Pour des musiciens », 42-43.
Les primes i tenores	Les primes et les hautbois	id
Tot davant del mirall, mires amb ànsia	Devant la glace, tu regardes avec anxiété	«La Mixeta» / « La chatte », 70-71.
Sota el blanc mocador ben abrigada	Un blanc mouchoir couvrait sa tête	«Flor de sorral» / « Fleur des sables », 74-75.
Jo no conec al món res de més noble / que el brill de les rajoles al matí	Je ne connais rien de plus noble au monde que l’éclat matinal des briques	«Matí d’estiu vora la llar» / « Matin d’été près du foyer », 118-119.
Aquesta roja embodera / va per l’aigua i va pel vi	Ce pot rouge est commode pour mettre l’eau et pour mettre le vin	«Corrandes» / « Corrandes », 122-123.

Quan el mot falta o que la seua tecnicitat el posaria a fora d’abast del gran públic, o que el «gust francès» se n’ofendria, el poeta i versaire fa servir la perífrasi, un parell o tres de mots francesos explicatius per un de català

O la metonímia : un terme que toca el tema, de mateix camp semàntic o lexical, un genèric més evasiu. Un succedani de l’original, sense descartar que, algun cop, la retòrica encobreixi l’errada o «fals sentit» d’antany.

Aquí les penyes són iguals / al pedregam del sant Calvari	Ici les roches rappellent la stérilité du Saint Calvaire	«Sant Crist de Corbera» / « Le Christ de Corbère », 16-17.
Les primes i tenores igualment / des del prestatge	Les primes et les hautbois concertés / du haut de l’échafaudage	«Per una cobla» / « Pour des musiciens », 42-43.
temps de […] matar el gall / fer rajar poc a poc la sanqueta	Temps […] de tuer le coq, faire jaillir son sang peu à peu	«Conversa amb en Jordi» / « Conversation avec Georges », 148-149.
Un bon foc de ginebre	un bon feu de genièvre	«Conversa amb en Jordi» / « Conversation avec Georges », 148-149.
Rabeges amb tos braços la bugada	de tes bras nus tu laves la lessive	«Contentament» / « Contentement », 144-145
Vos han cintat, Nostre Senyor, / la tovallola…	on vous a ceint une petite jupe…	«La passió vostra» / « Votre Passion », 160-161.

Cantilena

A partir de 1937 i de Cantilena la transposició en francès dels poemes va disposada en versos, el que facilita la lectura « en regard », fa més còmoda la verificació puntual de sentit, aguditza la curiositat per la feina del traductor. També entreté la il·lusió del poeta en llengua catalana i francesa, que l’absència de rima a la pàgina de dreta no basta a esfumar, ja que la rima ponsiana se vol discreta, i que el vers modern en prescindeix. Si el català resta a la pàgina d’esquerra i el francès a la de dreta, aquesta en canvi se beneficia de la rectitud romana, mentre el català s’inclina en cursiva. Efecte editorial? El poeta ell, ho ha fet tot per no atreure l’atenció sobre la seua traducció, com ho evidencia Jordi Costa a partir d’alguna rima francesa manifestament evitada per Pons.

Ordre dels mots

De manera que, podríem repetir per Cantilena, els trets de «prosaisme» ja detallats per Canta-Perdiu. El respecte de l’ordre sintàctic acostumat :

aquells tebis xiprers en el teu hort	ces cyprès tièdes de ton jardin	«El castell del cucut» / « Le château du coucou », 86-87.
Naixia de ponent la brisa regalada,	La brise délicieuse naissait du couchant	«El cim era desert» / « La cime était déserte », 8-9.
Amaga el riu gelat sa vena.	La rivière glacée cache sa veine	«La salamandra i el gripau» / « La salamandre et le crapaud », 66-67.
Si la lluna clara de l’estiu / dona sa llet a les figues negretes	si la lune claire de l’été / donne son lait aux petites figues noires	«Per sempre hauran fugit» / « Enfuies à tout jamais », 44-45.

Més sovint que a Canta-Perdiu, però, el traductor de Cantilena no s’hi conforma, seguint el patró català, fins al límit de l’estrany. El català crea, el francès copia.

la primavera entre esteles conversa	le printemps parmi les étoiles murmure	«Si vols cantar la pena» / « Si tu veux chanter la peine », 18-19.
Sempre el teu somni viu en mi	Toujours ton rêve vit en moi	«Distància» / « Distance », 92-93.
Subtil memòria guarda aquesta font	Subtile mémoire garde cette fontaine	«Súbtil memòria» / « Subtile mémoire », 46-47.
corba del riu que dalla sempre el vent	courbe de la rivière que toujours le vent fauche	«Absència del camí» / « Absència del camí », 100-101.

Una sola vegada, a diferència de Canta Perdiu, el francès inversa d’ell mateix :

La penya dins del gorg s’hi reflectia

Dans le gouffre se réfléchissait le rocher

«Amor, recorda amor» / « Amour, souviens-toi », 106-107.

Lèxic

Menys pintoresc que a Canta Perdiu, el vocabulari de Cantilena no necessita pas els mateixos recursos retòrics per explicitar-se en francès. La transparència mana (veg. els títols: «Tres joves caçadors» / « Trois jeunes chasseurs »; «Desig» / « Désir »; «Febrer ha nascut» / « Février est né »; «Vinya perduda» / « Vigne perdue »; «La neu que dorm» / « La neige qui dort »; «A tot moment» / « À tout moment »; «Allà, Sant Roc desert» / « Là-bas, Saint Roch désert »…). Sola la «figa negreta» demana dos adjectius, un davant « petite » i un darrere « noire » per autentificar el producte local.

De manera que s’aprecia la més lleu diferència –Costa ja ho havia notat–: canvi de nombre, de determinant, omissió o afegit de preposició, parataxi versus lligam gramatical, que retoquen el sentit, allisen l’eufonia. Uns retocs imperceptibles, però que deuen tenir llur necessitat per ajustar-se al pensament del poeta, a l’essència de la imatge, al continuo del so.

La delícia de l’espai	Les délices de l’espace	«Quin és ton sentiment?» / « Quel est ton sentiment ? » 58-59.
…la verdor / de la falguera	l’enclos vert / des fougères	«Els cants d’ocells» / « Les chants d’oiseaux », 22-23.
L’amor sense l’amor vol reverdir	Et l’amour sans l’amour veut reverdir	«El somni d’un matí» / « Le songe d’un matin », 108-109.
Amor, recorda, amor de primavera.	Amour, souviens-toi, mon amour de printemps	«Amor, recorda, amor» / « Amour, souviens-toi », 32-33.
Calla per si cantava un altre ocell.	Tais-toi. Un autre oiseau pourrait chanter.	«Ribera a l’alba» / « Rivière à l’aube », 26-27.
I cadascuna viu per si, […] ignorant totes com s’aviva la mirada	Chacune d’elles vit pour soi, […] et toutes ignorent comme s’avive le regard	«El desig» / « Le désir », 50-51.

El metre

El que sembla que Pons passi per alt, és la restitució mètrica, que sovint tindria de bon fer. Ens hi hem assajat, a tall d’exemple. A «La neu que dorm» / « La neige qui dort », la traducció de l’octosíl·lab «Del vent geliu l’amor naixia» podia haver perdut el peu sobrer si « L’amour naissait du vent glacé » hagués reemplaçat « mon amour… ». Al poema « És el front del silenci / C’est le front du silence », amb tranquil·la literalitat, Pons passava del decasíl·lab català « És el front del silenci que s’hi veu » al decasíl·lab francès « C’est le front du silenci qu’on y voit » en lloc d’aturar-se a « On y voit le front du silence ». Per l’hemistiqui «Allà on era son hort» («Absència del camí» / « Absence du chemin ») la mida francesa igual (« là où était son jardin ») era de bon encertar i tanmateix Pons ha preferit allargar-la en « au lieu où était son jardin ». Voluntat de no fer o absència de voluntat de fer ?

I tanmateix, els encerts mètrics literals, són dels millors versos de Cantilena. Entre molts :

Inútil pensament, camina en va	Inutile pensée chemine en vain	«A tot moment» / « À tout moment », 94-95.
Era ta vida un pur consentiment	ta vie était un pur consentiment	«Era ta vida» / « Ta vie était », 96-97.
L’aigua i la tramuntana han fet la creu	L’eau et la tramuntana ont fait la croix	«Absència del camí» / « Absence du chemin », 100-101.
En aquest clot de riba, amor, venies. És tot cintat de plata i d’abandó bàlsam de romeguera, oblit dels dies	Dans ce creux de rive, amour, tu venais. Il est cerné d’argent et d’abandon. Beaume des ronceraies, oubli des jours	«El somni d’un matí» / « Le songe d’un matin », 108-109.

Canvis morfològics

De fet, cap procediment no és sistemàtic: alternen el refús i l’acceptació mètrica, ara prima el sentit del mot, ara és el seu timbre. I amb tot, diríem que l’autotraducció de Cantilena ens apareix literal. Literal, sense automatismes. Continguda, dominada, com l’expressió mateixa del poeta al moment més dur de la seva vida. Clara i suggestiva alhora la llengua del traductor se val de recursos tan diversos com discrets. El canvi morfològic sembla dels més recurrents. Caldria verificar-ho, i no sols a Cantilena, abans de pronunciar-se sobre autotradúctica ponsiana, en tot cas és un dels més discernibles de qui s’hi arrisca. Les diverses facetes del canvi morfològic són, a Cantilena, d’una especial eficàcia i elegància, totes ponsianes. El nom se fa adjectiu, l’adjectiu se torna nom, o verb, i el verb adjectiu, el qualificatiu rebot d’un substantiu a un altre, el sentit corre i la poesia s’hi retroba. Tota una festa per al lector bilingüe:

La rossor del parral s’hi retorcia	Une treille blonde s’y nouait	«Absència del camí» / « Absence du chemin », 100-101.
Tremolar de palanca al pas de la canal	Passerelle tremblante au-dessus du canal	«Camí» / « Chemin », 110-111.
Aquella criatura / tot just nevada al firmament	Cette créature, neige qui naît à peine au firmament	«Demana i sempre espera» / « Il demande et attend toujours », 64-65.
a l’ombra cor-gelada	au cœur glacé de l’ombre	«Amor, pena, desig» / « Amour, peine, désir », 106-107.
amiga, on és el fer i desfer les trenes? […] i l’estesa d’olives del graner?	Où sont, mon amie, les tresses nouées / et dénouées […] et les olives éparses du grenier ?	«El castell del cucut» / « Le château du coucou », 86-87.
I m’abandona el record fugitiu	Son souvenir me fuit et m’abandonne	«Cant perdut» / « Chant perdu », 102-103.
S’allisa una fumera esperitada	Une fumée s’affole, toute lisse	«Color de novembre» / « Couleur de novembre », 52-53.
Verds cirerers agrelencs de Sant Pere / que oferiu vostra fruita en el pendís,	Verts cerisiers de Saint Pierre qui offrez / vos fruits aigrelets sur la pente,	«Vinya perduda» / « Vigne perdue », 70-71.
aquesta conca d’aigua penyalera	Cette eau dans sa conque rocheuse	«Amor, recorda, amor» / « Amour souviens-toi », 32-33.

Poesies catalanes

Aire nou

Català en romana a les pàgines parelles, francès en itàlica a les senars, les Poesies catalanes, « Poèmes catalans et traduction » de Josep Sebastià Pons, instauren el 1942, una ierarquia de les llengües de l’original a dreta a la traducció a esquerra. Tant de bo aquesta disposició segons el moviment ocular de la lectura, a l’aire ben comprovat, mantingui a ratlla la confusió entre creació i traducció. Cap dubte possible per als instigadors de la col·lecció Messatges que s’inicia amb l’antologia bilingüe de Pons. Per eixamplar la coneixença dels escriptors meridionals, enllà de l’espai de llur llengua de creació, occità o català, no poden prescindir del francès com a pedra de toc, amb l’esperança d’un nou impuls per a la llengua d’origen. Aqueixa aposta optimista, indefugible, hauria de dur de l’elucidació a la lectura directa, àdhuc del delit de llegir al plaer d’escriure. Se n’hauria d’enseguir una regeneració de les literatures d’oc. Per això, possiblement, l’antologia ponsiana que marca la pauta, oberta amb una peça de Cantilena l’obra més recent a la qual manlleva quatre peces més, prescindeix de Roses i xiprers i El bon pedrís, floreja L’estel de l’escamot i Canta Perdiu, per privilegiar L’aire i la fulla, amb onze dels vint-i-quatre poemes seleccionats. A L’aire i la fulla s’esbossa una nova manera de Pons –poesia més essencial, llengua més diàfana– que no trigaria a dur a Cantilena, l’obra mestra. A més, la traducció de les peces tretes de L’aire i la fulla és la més recent, posterior a la de Cantilena, la qual se pot donar per feta de 1933 a 1935. Pons tradueix L’aire i la fulla amb ja una bona experiència d’autotraducció. Arran de l’evidència d’aqueixa cronologia doblement relativa, no podem defugir més l’examen de consciència. Ens entossudirem a considerar les traduccions de Pons per Pons com a sobreres i prou, o mirarem d’esbrinar què ens aporten, al cap i a la fi fins en els dubtes que ens inspiren?

Traça traductora

Quan examina Poesies catalanes, Jordi Costa, analitzant detalladament els canvis aportats a traduccions ja conegudes, va més enllà de l’estudi textual, s’aproxima a l’evolució d’un poeta, greument ferit per la vida, que està esporgant l’obra de cara a la posteritat. Igualment, desitjaríem aproximar-nos més al creador Pons, a partir no sols de les preguntes que ens fem sobre l’autotraducció, sinó de les nostres hipòtesis de resposta.

Car L’aire i la fulla de Josep Sebastià Pons, versat al francès per Joseph Sébastien, presenta, amb escreix i mestria notables, les característiques tècniques ja esmentades pels altres reculls: com ara, el respecte o no de l’ordre dels mots genuí del francès, segons la seqüència de l’original català o no, successivament emprats en un mateix poema:

tan menuda, la fulla és esblaimada	la feuille menue est décolorée	«Color de perla» / « Couleur de perle », 27-26.
l’ocell entorn d’un altre ocell volava	l’oiseau volait autour d’un autre oiseau	«Faula de Venus» / « Fable de Vénus », 39-38.
el blanc ramat i l’ase dins l’establa	le blanc troupeau et l’âne dans l’étable	«Color de perla» / « Couleur de perle », 29-28.
Entre l’aigua i la sorra agenollades	Entre l’eau et le sable agenouillées	«Faula de Venus» / « Fable de Vénus », 39-38.
en el desembre engelosit	et durant le jaloux décembre	«Color de perla» / « Couleur de perle », 27-26.
treien un vel en les ondades	soulevaient parmi les vagues un voile	«Faula de Venus» / « Fable de Vénus », 39-38.

l’atenció discreta al so d’un band, de l’altre la cura manifesta del sentit

Color d’aire desert	Couleur de l’air désert	«Color de perla» / « Couleur de perle », 29-28.
i la cera, i la mel i la reïna	et la cire, le miel et la résine	«Faula de Venus» / « Fable de Vénus », 39-38.
veig tota la clina vesprejar	je vois la crête inclinée accueillir le soir	«Adeu-siau, oh torre gran» / « Adieu grande tour », 69-68.

canvis morfològics a ratxes:

amb la delícia d’obeir	les délices de l’obéissance	«Faula de Venus» / « Fable de Vénus », 37-36
La mar sospiraire	les soupirs de la mer	«Faula de Venus» / « Fable de Vénus », 37-36.

Errades aviadores

La utilitat d’una lectura atenta de les autotraduccions de Pons és innegable per rectificar malentesos. Arriba que la diferència entre la traducció esperada i la que Pons dona, inquieti.

el cel de broma s’embolica

le ciel se couvre de nuages

«Faula de la mort» / « Fable de la mort », 59-58.

Del tot transparent, la «broma» en singular, és en català septentrional, la « brume » francesa. En plural però, esdevé l’equivalent rossellonès de «núvols». Un nord-català del segle XXI s’hi perdria, no el poeta d’Illa a mitjan segle XX. S’insinua un dubte sobre la rectitud del text català.

Verifiquem: les edicions canòniques de L’aire i la fulla donen «bromes», l’embolic era de l’editor, amb intencions correctores, potser fins i tot.

L’eventualitat d’errada afecta particularment la morfologia verbal francesa: la diferència modal pot ser-hi nul·la o raure en una sola lletra, final i muda. Llavors el sentit trontolla.

on les podria trobar

où je les pourrai trouver ?

«La Font del Vidre» / « La Fontaine du verre », 31-30.

Si « pourrai » i no « pourrais » per «podria» no és pas una falta, què indueix en l’evolució mental del poeta, l’opció futura de 1942, substituïda a la condicional de 1930?

No hi ha res com la traducció per rectificar una errada de lectura. De sempre havíem entès «I ara voleu, abelles del meu hort» («El lledoner», Canta Perdiu) com un present. Resulta que per al poeta era un imperatiu, ho palesa la traducció a Poesies catalanes: « Et maintenant volez, abeilles de mon jardin ». En una poètica de la retenció com la ponsiana, la variació no és negligible.

I quan la traducció no ens sembla a l’altura lírica de l’original, com ara quan la dada factual escombra una figura d’estil, millor no desconfiar del traductor

Les donzelles de la Roca s’hi solien aturar, Marieta, Margarida, clavellets a refrescar

Les filles de la Roca s’y arrêtaient, Mariette, Marguerite, pour rafraîchir leurs œillets

«La Font del Vidre» / « La Fontaine du verre », 28-29.

No, els «clavellets» a mullega a la font de l’Albera, no són les donzelles acalorides per la pujada, que la imaginació del poeta mudaria en flors silvestres, sinó clavells de pastor realment collits tot caminant, i que necessiten aigua perquè se començen de marcir. Passada la decepció, ens adonem que el text original hi guanya en força poètica, car en lloc de donar-nos una metàfora bo i feta, el poeta ens ofereix l’oportunitat de fer-nos-la.

De cara a traduccions a primera vista evasives, inúltiment diferents de l’original o massa recalcades del català, s’hi val més la benevolència que el despit

el cant s’encova en la foscor	le chant pénètre dans la ténèbre.	«El mirar d’Eva» / « Le regard d’Ève », 33-32.
Encerta els punts daurats de l’aire	il découvre les sommets dorés de l’air	«Deixa volar sant Roc» / « Laisse voler, saint Roch », 65-63.
el ventre nevat	le ventre neigeux	«La rosa diu » / « La rose dit », 37-36.

« Pénètre » és més feble que «s’encova»?, potser sí, però « la ténèbre » és més singular que «la foscor» i la quasi rima en é, è i vocal neutra del francès supera la mitja eufonia en «o» del català, justeta per al rossellonès.

Què podrien ser «els punts daurats de l’aire» en el paratge de Sant Roc dins l’Aspre on ens situa el poema, si no fossin els « sommets » tocats de llum ponentina que hi fan de teló de fons? Millor dir-ho clar per al lector francès, així el català també se n’aprofita.

El « ventre neigeux » no passa en francès. En el català de Pons sí, perquè el poeta ens ha acostumats a emprar «nevat» per « blanc ». Un blanc superlatiu, un blanc puríssim. Però és el xoc provocat per la incongruïtat de l’expressió en francès, que ens revela (quasi en sentit fotogràfic), tot el que té d’agosarat el «ventre nevat» català.

I no ens en sabem avenir, sobretot que reprotxaríem més aviat al francès de les traduccions de Pons d’evitar, en desmesia, l’excés de sentit. Allà on el poeta català diu «Venus naixia, omplint el món de flaire» («Faula de Venus»), el traductor francès, com si temés que no fes ferum una « odeur » –exacte corresponent neutre de «flaire»– la transmuta en «perfum» de més bon olorar.

El francès de Pons, de bon gust, amb algun toc de preciositat, és datat. És la llengua d’un burgès rural, l’« hobereau » de Pla, que no parla de « mas » sinó de « métairie », no diu pas « je (ne) peux » sinó « je (ne) puis », que fa del « vespre » una « vêprée », en traduir Canta Perdiu o Cantilena. És el francès polit de Concert d’été, il·lès de tota vel·leïtat trivial. I precisament, perquè aquesta llengua francesa de Pons, marcada pel seu temps, d’una retenció extrema amb rampells d’elegància, ens arriba a prendre el pèl, que l’hem de destapar perquè s’expandeixi. Per això, tornem sobre un parell de mots, especialment molestos.

la balma on les truites abrigades / neden en la gelor	Pour la baume où les truites abritées / nagent dans l’eau gelée	«Gràcies pel vent de l’alb » / « Grâces pour le vent de l’aube », 63-62.
Santa Margarida […] / aquesta perla del Senyor / com l’aigua esgobeïda / s’és fosa en la blavor	Sainte Marguerite […] / cette perle du Seigneur / comme l’eau qui s’évapore /s’est fondue dans l’azur	«Deixa volar, Sant Roch…» / « Laisse voler, Saint Roch… », 65-64.

En passar de «balma» a « baume », Pons traeix l’esperit de la lletra catalana. «Balma» és paraula comuna en català, « baume » un vocable original en francès. Però per què privar-se’n, si « baume », eixit de l’occità té legitimitat de mot regional? I com que, d’ètim comú, els dos termes s’emparenten, la traducció és fidel al so de l’original. Per tant, més que fer color local (ho havíem gosat pensar tot primer) Pons empraria « baume » com qualsevol que troba el seu idioma més expressiu que el francès. « Baume » per dir «balma».

Després de tants «blaus» catalans (tots, diríem) «atzurats» en la poesia de Pons autotraduïda al francès abans de L’aire i la fulla, aquesta última «blavor» « azur » no és pas la menys reeixida, però ja s’ha passat la mida, s’apreciaria un xic de « bleu » natural. Ens caldrà esperar Conversa el 1950, per gaudir d’un « Comme à son bleu profond cette mer s’abandonne ! » en perfecta resposta francesa al català: «la mar a la blavor com s’abandona!» («Pels rocs de la marenda» / « À travers les rocs du rivage », p. 164-165).

Mentrestant, mirem de salvar l’ « azur ». Ja, el mot, agut de dues síla·labes, com «blavor», no és pas tan abrupte com « bleu » i la seua r final ressona amb la de Seigneur. Sobretot, aquest « azur » que més d’un cop ens ha impacientat, aquí més que enjondre, nua un llaç subliminal del vers ponsià amb la nitidesa mediterrània de Paul Valéry.

La perfecció literal

Potser no és cap atzar doncs, si la darrera quarteta de «Deixa volar Sant Roc»/ « Laisse voler Saint Roch » ens dona el mateix plaer en francès com en català: tot hi és al seu lloc, res no despunta, res no s’hi perd. Quan, com aquí, la traducció és a l’encop literal i encertada «què vols de més?»

Mentre que eterna en el desert enllà del temps, aquesta llosa bruna sembla midar amb son ull obert la distància del sol i de la lluna.

Tandis qu’éternelle dans le désert au-delà du temps, cette ardoise brune semble mesurer de son œil ouvert la distance du soleil et de la lune.

Conversa

La sensació de plenitud ens l’ha renovat Conversa. Amb les mateixes condicions de publicació que Poesies catalanes, el recull, que esfuma més que no marca la precessió del català amb recursos d’impremta, s’adreça a un públic entès. Per a aquest lectorat tot seu, el poeta abaixa les reticències a traduir poesia per poesia, manifestes en els primers reculls. A Conversa Pons s’hi mostra en plena possessió dels seus mitjans de traductor: com abans varia les fórmules al fil de l’imperatiu de l’instant, però ara accepta la rima quan li és fàcil, «deixa volar» com mai el seu natural de poeta. A prova, un tast de tres peces, igualment encisadores d’un cap a l’altre, en ambdós idiomes. Pons hi evoca:

- sa germana, a escola de les monges («Isdem consulibus», 60-61)

[…] Blanca i neta, mirant sense mirar, perla fosa dels ulls, nariu oberta, aspira l’aire on veu girar el sentit d’una frase encara incerta […]

[…] Blanche et limpide, regardant sans voir perle fondue des yeux, narine ouverte elle aspire l’air où elle voit tourner le sens d’une phrase encore incertaine. […]

- l’insecte de l’estiu («Encara la cigala» / « Encore la cigale », 82-83)

Encara la cigala va cantant, mestressa moreneta d’harmonia i jo la vaig oint de casa estant impertorbable en sa monotonia. […]

Encore la cigale va chantant brune maîtresse d’harmonie, et je l’entends de ma maison imperturbable en sa monotonie. […]

- hi sentim com un eco atenuat de la intensitat « Era ta vida / Ta vie était » de Cantilena (96-97), rèquiem a l’esposa perduda, excel·lent a banda i banda.

[…] I ara, sentint l’absència de ta veu, iré mirant de la finestra oberta, desembre ros i d’un color de neu el llaurador i la muntanya deserta

[…] Maintenant, plein de l’absence de ta voix je regarderai de la fenêtre ouverte décembre roux et couleur de neige, le laboureur et la montagne déserte.

És amb aquest Conversa que vam descobrir Pons, i amb ell l’eventualitat d’una literatura, a l’altura de la francesa, que estudiàvem de valent, escrita en la llengua familiar que guardàvem a dins. El viscut no és obviable, per molt que un hom se vulgui objectiva. Prou voldria recordar quin ús vaig fer de la traducció francesa, si vaig llegir primer la pàgina de dreta; de la d’esquerra sé que en vaig fer lectura en veu alta (com tothom fa amb una llengua passiva, ho sabria més endavant). Vaig tenir clar en tot cas, que Pons era un poeta català, i no francès. I dels versos, inicial i final, que des de llavors m’encanten, acabi de descobrir que llur traducció també : 

El freixe transparent no es deixa assoleiar	Le frêne transparent se refuse au soleil	«Festa al molí» / « Fête au moulin », 95-94.
L’àlber no té prou brancs per saludar la brisa	Le peuplier livre tous ses rameaux à la brise	«Festa al molí» / « Fête au moulin », 97-96.

Traduir: un «joc de convit»3

Pons no força el francès si no arriba a restituir ben bé alexandrí per alexandrí, però quina traça en fer correspondre a dues negacions catalanes, dues formes afirmatives de sentit negatiu a cada cap del poema!

Ara bé, el procediment invers també evidencia el domini de l’art poètic «en mirall», quan Pons se joga del lector frustrant-lo de la traducció que ja anticipava:

El mirall […] a còpia d’esperar perdia el seu encís, a còpia de cantar moria la cigala

Le miroir […] à force d’attendre perdait son charme, dans l’excès de son chant la cigale mourait

«Mirall» / « Miroir », 71-70.

La convivència de traducció literal i d’evitament de la literalitat, esmentada per a tots els reculls precedents, com a refús d’un sistema únic de traducció, s’ofereix aquí com una premeditació retòrica, ben allunyada del prosaisme, enjondre assenyalat com igualment habitual en les traduccions de Pons per ell mateix.

En llegir Conversa en català i francès, sovint hom passa del dubte a l’aprovació, si bé en resta algun sense resoldre. Per exemple, en el poema corprenedor que dona títol al recull i pel qual s’esperaria doncs una traducció particularment acurada.

Sol solet, sol i vern m’estic a casa, per esperar com un pobre minyó l’alè geliu d’un hivern sense brasa, i un Nadal sense ametlla ni pinyó

Seul, seulet, je me tiens à la maison pour attendre comme un pauvre homme l’haleine glacée d’un hiver sans feu et Noël sans amande ni fruit de pin.

«Conversa» / « Conversation du temps », 21-20.

Per què preferir « fruit de pin » a «pignon» que no destorba el recompte del vers (i a més satisfaria la rima creuada, amb un « pauvre garçon », tan genuí, com el «pobre minyó» català, posat en lloc de « pauvre homme »?) Pons dubtaria de l’abast de « pignon » per al lectorat-meta d’una edició bilingüe?

Una majoria de dubtes, però, només plantejar-los i ja s’esfumen. És el cas del «bolet foll» al qual el poeta compara el seu amic gripau («El confident» / « Le confident », p. 41-40). En francès hauria de ser el genèric « champignon vénéneux », de poeticitat reduïda. D’aquí un neològic « faux champignon » més passador, tret del nom específic de «bolets folls reals», « fausse oronge » o « faux lactaire ».

Al poema «Canta i persevera» / « Il chante et persévère » (p. 45-44), se fan cara « l’azur vient de s’évanouir » i «la blavor s’ha d’esvanir». No és que Pons confongui, talment el beocià en morfologia verbal, passat recent i futur pròxim, però amb els dos junts copsa una posta de sol fugissera.

Aquest sol ponent que se li escapa, el poeta el sol esperar a Canigó. Essencial de sempre en el seu paisatge real i mental, la muntanya regalada dona peu a Conversa a una meditació lírica sobre la mort: «Les tres velles» (p. 131). A la lectura del francès, « Les trois vieilles » (p. 130), se’ns n’ha aclarit la possible gestació: per què Pons tradueix «les piques» per « les cimes » i no per « les pics », denominació francesa acostumada? Passat per alt, un eventual manlleu a la prescindible traducció de Muntanyes regalades per Maurice Bouchor (« Ah ! que vous êtes belles, cimes du Canigou »), resta, a part del vocalisme del mot, el seu gènere gramatical. Calia un femení i no un masculí, els tres «pics» del cim canigonenc no podien esdevenir « les trois vieilles » mestresses de vida i mort. I doncs en sentit invers, era el gènere de les piques nevades, a més de l’evident coincidència del nombre i d’una innegable consonància entre «piques» i «Parques», que havia induït la metàfora sobreentesa tres piques – tres Parques, fent del Canigó un memento mori. No és cert que la nostra deducció sigui certa, el que ho és en canvi, és que, mirar-se com cal la poesia de Pons traduïda per ell mateix al francès, fa que se n’aprofundeixi la matriu catalana.

Del Llibre de les set sivelles a L’Oiseau tranquille

Igual no pot ser l’aproximació a la prosa de Pons autotraduïda, i no sols perquè no és poesia. Tot primer, se tracta de fragments de dues obres: «La ceba a mullega» i «El mas encantat», dos «contes d’estiu i primavera» del Llibre de les set sivelles parions a dos passatges de l’autobiografia L’oiseau tranquille, un incís a la narració de la infància, el segon (cap I) i el primer el relat de la felicitat familiar, envers l’any trenta (cap X). Ara bé, si en el cas de les poesies se podia fer valer la funció utilitària del francès (encara que no s’hi reduís), ens trobem aquí amb dos textos que, encara que siguin, l’un traducció de l’altre, pretenen ambdós a la plena autoria.

Sense nom, però de fet

La confrontació dels mateixos episodis, igualment contats, no ve donada, com la traducció dels poemes de cara a l’original. Se pot llegir l’un ignorant l’altre. Folch i Camarasa, oferint al públic el primer accés a L’oiseau tranquille en traducció, no manlleva res al Llibre de les set sivelles⁴. No és cap retret, però seria interessant saber quin coneixement en tenia per fer-se una idea més clara de la seua posició traductora, car dits episodis de L’ocell tranquil, poques vegades recalquen els mateixos del Llibre de les set sivelles. I altrament no podria ser puix que posant en català, textos francesos traduïts del català, se dupliquen les eventualitats de traïció.

Se veu que pressuposem l’anterioritat del Llibre de les set sivelles sobre L’oiseau tranquille, refiant-nos d’un apunt en el dietari de Simona Gay, germana de l’escriptor, que data la redacció de la narració autobiogràfica de 1959-19605. No sense cap dubte en quant a la totalitat del procés, com ara quan al francès de bona llei « Ce père était un homme avisé » respon el català afrancesat «El pare era un home avisat»6. La documentació personal de Pons –que tant trobava a faltar Jordi Costa en el seu estudi sobre autotraducció de poesia–, ara pública, deuria poder afinar el procés d’elaboració d’ambdós llibres. A falta d’haver-nos-hi capficada, només estem en mesura d’opinar a partir de comparació textual en un idioma i en l’altre.

Generalment els blocs sintàctics i les paraules se corresponen, en ordre similar. Per tant se noten bé les absències i els suplements de traducció d’un band i de l’altre. Pel que fa a «El mas encantat», sembla ser que l’autor de L’oiseau tranquille s’autoritzi a saltar qualque terme de mal traduir, el que confirmaria per si sol la precedència del Llibre sobre L’oiseau.

Mot(s) per mot(s)

Llibre de les set sivelles	L’oiseau tranquille
[el Camp d’escola] abandonat a la menta borda, al calament, al donzell, a la flor dels cards i a la viperina, 95.	[le Champ d’École] abandonné aux chardons et aux bardanes, 141.
Allà s’hi fa un erm sota tres roures que espanten, 96.	Il y a trois grands chênes là-bas, 142.
[les figures del conte] Jo les comparava a l’agitació de la flama damunt de les buscalles o als ulls roents de la brasa, 97.	[les figures du conte] Je les comparais à l’agitation de la flamme. aux yeux scintillants de la braise, 143.

En quant a «La ceba a mullega», les deduccions s’enterboleixen, car sovint és el francès que passa el català en informació.

La flaire dels maimoris, 61.	le perfum des immortelles à travers les galets, 275.
el gorg7 mirallejava a sol ponent. 65.	L’eau du gouffre, devenue plus froide, alertée par la brise, miroitait au soleil couchant. 278.

Però no caldria inferir-ne una anterioritat del francès o una incapacitat del traductor al català.

Sobretot que, en tots dos contes, pot arribar que francès i català empatin, cadascun amb una informació que l’altre no té. Simplement, l’autor i traductor, poua en la totalitat del missatge de la qual és amo, els elements parcials que li convenen per l’una i l’altre llengua segons criteris de sentit, d’eufonia, o perquè sí.

Llibre de les set sivelles	L’oiseau tranquille
havent juntat les tres filles en un sorral a l’ombra	après avoir réuni les enfants à l’ombre d’un petit saule	«La ceba a mullega», 61-276.
no et desesperis, respongué el pare, i porta’m l’escudella	n’aie aucune crainte répondit le père et verse-moi la soupe.	«La ceba a mullega», 63-277.
els serraviaires deixaven unes bigues molt llargues	les scieurs de long équarissaient des troncs énormes	«El mas encantat», 94-141.

Evidentment s’exclouen els particularismes catalans («terme», «esclofidor», «estossegar», «un bé de Déu») que obliguen a recórrer en francès a una perífrasi: « terrain communal », « sarbacane de sureau », « étouffer sa toux », « mille médecines » quan no s’ha preferit el parasinònim, « pot » per «tupí» o « falaise argileuse » per «muralla del tuire» a «La ceba a mullega»; « coins propices à la baignade » per «baixadors més a posta per fer un nedet» al «Mas encantat». I no descuidem els poètics adjectius en -ís, tan rics de matisos que un sol mot francès no els abastaria: «una simfonia escoladissa» (p. 61) no pot ser menys que « symphonie aérée, toujours égale » (p. 276).

Cara a cara

Més sovint s’apreciarà l’excel·lència de la versió francesa: paraules exactes, frases fetes oportunes, si bé no sempre les esperades

No sabia on acudir de tanta feina	Il ne savait où donner de la tête,	«El mas encantat», 91-138
És més eixerit que un pèsol	C’est un petit écureuil que mon neveu,	«El mas encantat», 91-138
una quadrilla de pellagos n’escridassaven un altre	une bande d’élèves en traquaient un autre	«El mas encantat», 95-141
les bruixes corren pel terme	Les fées battent la campagne	«El mas encantat», 96-142
Són al bosc a treure llenya	[Ils] font du bois dans la forêt	«La ceba a mullega», 62-276
Posem doncs la ceba a mullega i la menjarem quan convingui	Mettons-le [l’oignon] à tremper et nous le retrouverons au besoin	«La ceba a mullega», 63-277
Tant se valdria que no tinguéssiu la recompensa.	Ne l’avez-vous pas assez mérité ? 278	«La ceba a mullega», 64-278
Dit i fet. El pare va plantar el ganivet…	Et ce disant, il planta le couteau…	«La ceba a mullega», 64-279
I cric-crac, el conte és acabat	Et cric-crac, comme je t’avale, le conte est bien fini	«La ceba a mullega»

Autocontrol

Tot i el caire popular de les dues narracions, Josep Sebastià defuig un col·loquialisme fàcil de francès local. Amb un parell de mostres, ben marcades gràficament per cometes o cursiva, n’hi ha prou perquè les aventures infantívoles d’«El mas encantat» passades al francès guardin el toc de la interlingua escolar. La injunció «No tastis d’aquest, home!» p. 93 del Llibre de les set sivelles, s’afrancesa a mitges en « Laisse tomber celui-là, ‘homme’! » a L’oiseau tranquille, p. 140; del «Camp d’escola» que fa de pati (p. 95), l’autor en diu, com ho deia tothom, Champ d’école en aquell francès forçat que Pons deu recordar amb benevolènvia (p. 141). Ara bé, els fa emprar a la mainada una improbable inversió interrogativa del subjecte que marca un nivell de francès de L’oiseau tranquille un graó més amunt del català del Llibre de les set sivelles: «Que no saps que els albercocs fan mal quan el sol hi toca?» (p. 93) i « Ne sais-tu pas que l’abricot fait mal quand il est exposé au soleil ? » (p. 140).

Contar i conter

La tendència ve enfortida a «La ceba a mullega», on el «conte de caire tradicional» que en constitueix l’essencial i li dona títol, imprimeix a la llengua trets propis del gènere. Ara bé, el patró etnopoètic del poeta canvia amb la llengua. Més històries sentides a la vora del foc per al català i per al francès faules i contes ja codificats a l’escrit. Françoise, la criada de casa d’un band, La Fontaine i els germans Grimm de l’altre. Per Pons, el català del conte serà familiar, mai vulgar –Pons odiava que la literatura oral se perdés en grolleria– el francès tindrà un deix d’elegància arcaitzant, no del tot absent d’«El mas encantat», per això.

Llibre de les set sivelles	L’oiseau tranquille
El picassó d’un bosquerol la subratllava	que soulignait à coups pressés la cognée d’un bûcheron	«La ceba a mullega», 61-276
El pare […] tot ho mesurava com s’ha de mesurar	Ce père […] prenait la mesure de toute chose	«La ceba a mullega», 63-277
desapareixia bosc endins	elle disparissait sous la feuillée	«La ceba a mullega», 62-277
se’n va sentir tot consolat	il s’en trouva fort soulagé	«La ceba a mullega», 63-277
la vella enraonava	la vieille faisait cette invite	«La ceba a mullega», 64-278
i el pare va dir	et le père tint ce propos	«La ceba a mullega», 64-279
els camins i caminets	l’entrelacs des chemins	«El mas encantat», 93-140
I ara! Què vas a contar	Que racontes-tu là ?	«El mas encantat», 96-142

Nivells

El que ens continua sobtant, tot i haver-ne endevinat el perquè, és la mena de censura que Pons s’imposa en els textos francesos. Se li sent el desig, per altra banda lloable, d’adaptar-se a un lectorat francòfon per al qual valdria més no posar res (L’oiseau 278, l. 11) «en lloc de l’ollada» (Llibre, 63), per al qual caldria canviar «un estofat» en « daube », i aquí un « bouillon de poule » faria més goig que «sopeta rossa com l’oli», i tan bona que era!

Més estrany, des del segle XXI, la repulsió de Pons per a «flaire» i la seua reticència a fer-ne una « odeur ». En poesia, s’ha vist com la «flaire» catalana se refinava en «perfum» francès. Cal sabater d’«El mas encatat», millor no barrejar les olors, per tant Pons, atenua, encara que no ho sembli, «les flaires de la botiga» (Llibre, 63) en « l’âcre odeur de l’échoppe » (L’oiseau 138) on el vigor de l’adjectiu « âcre » corregeix la pudor que per un fill de l’Illa vell continua arrastrant el nom «flaire».

El llenguatge col·loquial dels personatges dels contes, segueix els usos pautats per una bona educació, la que Pons ha rebut i integrat. Qui diu naturalment «Això rai» en català, com la vella de «La ceba a mullega» (Llibre, 62), amb segons quin interlocutor, passarà a un deferent « Si ce n’est que cela ! » (L’Oiseau, 277) en lloc del « Ça rai ! », massa comú. El narrador, pel seu compte fa equivaldre « tête basse » (L’Oiseau, 277) a «cuabaix» (Llibre, 62), i no té pas tort en el fons, si la forma l’espanta.

Mirar-s’hi

El bon gust alla francese arriba a modificar el contingut i llavors sí que se pot parlar d’autocensura vera. Dos exemples flagrants d’«El mas encantant» passarien desapercebuts en absència de confrontació del text francès amb el català. En el primer exemple (Llibre 93), en Quimet desaconsella els abricots assolellats perquè (per dir-ho clar i net) donen la caganya. Prou ho experimenten en Josep i son germà Enric que s’han de cercar a corre cuita un amagatall defecatori. El narrador eufemitza l’escena amb perífrasi («sorda remor de corrença») i pronom neutre («Ho faràs més enllà i no pas al descobert»). A L’oiseau tranquille el relat evacua, més que sobreentén, amb dues sèries de suspensius, l’afart d’abricots, etc., de manera que « Tu te délesteras plus loin et non pas en terrain découvert » deu deixar molts lectors a vora de camí. A no ser que reconstitueixin el tros tallat a partir de l’eufemístic verb « délester ». Quin.a lector.a actual és capaç d’aquest trànsit? Les traduccions en fan més via d’envellir que els textos originals.

El segon exemple seria del tot insuportable actualment si Pons no l’hagués amansit ja en francès. Tot i això fa de mal aguantar, perquè aquí sí que és de bon endevinar, dellà les paraules, l’assetjament escolar que pateix un ninet sense pare (Llibre, 95; L’oiseau, 141-142). Del català al francès, Pons sols guardar, quasi tal qual, el moviment de defensa de la víctima: «El pobret es reparava el cap amb un braç i provava d’escapar» / « le malheureux essayait de trouver une issue, le bras replié sur la tête pour se protéger ». Els mots de l’agressió són omesos («El vaig aturar per demanar si l’havien trucat o si li havien fet mal» / « je l’arrêtai au passage pour lui demander si on lui avait fait mal ») o atenuats («una quadrilla de pellagos n’escridassaven un altre i el perseguien a tantos» / « toute une bande d’élèves en traquait un autre, en le bousculant du coude »). I de la documentació històrica present en català («segons la moral d’aquell temps, no hi havia remissió per un culpa tan gran») cap rastre a L’oiseau tranquille. Pons creia que el lector francès en tindria prou amb l’actitud compadida del narrador infant? O hauria revisat més el manuscrit abans de deixar-lo bo per publicar, si la mort no se li havia avançat?

I per cloure

Anàvem a la recerca d’una eventual evolució de la tradúctica ponsiana. Progressió, progrés. N’hem assenyalat alguns signes, camí fent. Insuficients per concloure que Conversa (1950) és més ben traduït que Canta Perdiu (1925)? Cada vegada però, la traducció fa més part del projecte de publicació de Pons. Ni al moment àlgid de la seua existència, en acabar Cantilena (1933), el poeta no pensa publicar l’original català sense la versió francesa, cosa que en retardà primerament la sortida, abans dels tràngols de la guerra. Queda sempre vàlid el desig d’eixamplar el lectorat França amunt, i amb el temps s’imposa la necessitat de compensar amb el francès la pèrdua de lectors catalans a casa estant, de per mesura que se constata la baixa de pràctica de la llengua. L’èxit, si més no a prop del públic nord-català, de l’antologia bilingüe a cura de Pere Verdaguer (2002) confirma i continua la legitimitat –si més no, l’oportunitat– de l’empresa traductora.

És clar que per valorar qualitativament les autotraduccions de Pons, caldria mesurar la voluntat de prosaisme i la de canvi d’estructures més precisament que no s’ha fet aquí. Caldria estudiar les traduccions successivament aportades a «assolellar», «caire», «clina», «cloure», «delit», «moure» i altres paraules clau de la poètica ponsiana, com Jordi Costa ho feu valuosament per «llosa»; sospesar la part relativa de sons, ritme i sentit…

Qualques raons objectives, i força més de subjectives, ens fan concloure a una problable progressió de l’autotraductor. L’evolució més innegable però, és la nostra que ens ha fet passar d’una visió correctora, de la qual sabíem per això les inevitables limitacions, a una aproximació de més a prop (valgui la redundància), no per dir aquesta traducció és ben feta i aqueixa no tant (encara que hom vagi guanyant fiabilitat en practicar l’exercici) sinó per entendre com funciona el geni del poeta. Ja ho deia Costa parlant d’esmenes de l’original català a partir de la traducció. La lectura conjunta dels dos fa aprofundir els camins de la creació d’una gran obra catalana. Millor si a més, l’autor n’és un bon traductor al francès.

Segur que el present estudi només reposa sobre l’acumulació d’exemples detallats, de mal generalitzar, però sense els quals els conceptes avançats no valdrien. Per això els exemples no s’han tret del fil argumental que potser embarbosteixen. Que serveixin tanmateix les nostres limitacions als qui vindran, que ho faran millor.