L’any 1971 pareix a la col·lecció « Du monde entier » de Gallimard el « Roman traduit du catalan par Bernard Lesfargues avec la collaboration de Pierre Verdaguer » : La place du diamant de Mercè Rodoreda. L’endreça dels papers de Pere Verdaguer (1929-2017) ens ha fet topar amb escrits diversos que podrien aclarir la natura d’aqueixa col·laboració, controvertida més endavant. Tot i l’empatia que hem sentit sempre per dit « col·laborador » i que es prolonga amb el seu llegat d’home de ploma, mirarem d’atenir-nos al que serenament és inferible dels documents examinats.

Fets i dates

És l’Antoni Cayrol alias Jordi Pere Cerdà (1920-2011) que va « posar Lesfargues en contacte amb Verdaguer » « als volts dels anys seixanta-cinc, seixanta-sis », sense més precisió cronològica a Cant alt. Ja traductor d’Incerta glòria de Joan Sales per a Gallimard (Gloire incertaine, 1962), Bernard Lesfargues (1924-2018) sovinteja a Perpinyà on ha postulat per la càtedra de català creada al liceu Aragó. Pere Verdaguer fa costat a Cayrol des de la creació del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans (GREC) el 1951 i més encara en aquests anys de crisi interna del GREC, que el nomenanement (aviat frustrat) del gavatx Lesfargues acabarà de consumar. I si d’aquell encontre, « va sortir-ne la seva col·laboració a la traducció de La plaça del Diamant », és que la gent del GREC s’afanyava llavors a traduir al francès els textos triats a Barcelona per al número especial de la revista Europe, « Littérature catalane », que sortiria el desembre de 1967 (Europe 1967)1. Cerdà versava la poesia, Verdaguer l’essencial de la prosa narrativa entre la qual els capítols XXXVI i XXXII de La plaça del Diamant.

L’aportació mínima de Pere Verdaguer a La place du diamant seria doncs la inclusió d’aquests dos capítols a la traducció definitiva. Llegint-los tals com els va publicar Europe el 1967 i tals com surten a la novel·la el 1971, qualsevol s’adona tanmateix que no són pas ben iguals. S’hi reprenen força encerts traductors de Verdaguer, com ara :

Rodoreda	Verdaguer
marcades molt endins	burinées en profondeur
baixar l’escala botent com una pilota, avall, avall,… i pam ! a baix de tot.	descendre l’escalier en rebondissant comme une balle, descendre, descendre, et tout en bas, pouf !
jo que sempre havia estat dura de plors	moi, qui n’avais pas la larme facile

S’hi mantenen opcions, inútilment, a parer nostre, apartades de la literalitat, com ara :

fins a alçada de braç	tout ce que le bras pouvait atteindre
del primer pis al meu	du premier jusqu’à notre appartement

S’hi passen per alt els mateixos falsos sentits deduïts del francès :

Rodoreda	traducció fals sentit	en lloc de
bitlles	billes	quilles
llexiu	lessive	eau de Javel

Apareixen però el 1971, bastantes modificacions del text de 1967, unes micro modificacions, car el discurs de la Colometa que porta tota la novel·la es dissoldria en apartar-se de la lletra rodorediana. Sense certesa absoluta, les atribuïm a Lesfargues:

Rodoreda	Verdaguer	Lesfargues
els meus senyors	mes maîtres	mes patrons
anar ben dret cap a casa	rentrer dare-dare à la maison	rentrer tout droit à la maison

Unes modificacions petites, tan sovint encertades (passé composé en lloc de passé simple) :

Verdaguer	Lesfargues
Je pensai que c’était sans doute à cause de ma faiblesse	J’ai pensé que c’était à cause de ma faiblesse
Juliette commençait à fléchir, moi je tenais bon	Julieta était partie pour ne pas céder

Saludant al Midi Libre del 29 de novembre de 1967 la sortida de La meva Cristina i altres contes, Pere Verdaguer explica quin « véritable choc » li ha estat la lectura de La plaça del Diamant, per l’essencialitat del mode narratiu de l’autora : « à la source de la vie son langage en tremblait encore, un langage tout entier dans les limbes de la syntaxe et au cœur de la poésie ». L’edició per Gallimard d’una versió francesa ja és cosa travada. Segur que ha fet d’enllaç Lesfargues, lector de literatures ibèriques per la cèlebre col·lecció « Du monde entier », mentre Pere Verdaguer hagués tingut potser altres obertures si llegim bé entre ratlles : « un critique nous a avoué que n’importe quel éditeur français aurait été heureux de la publier.  »

El 3 d’agost de 1969 i el 9 de setembre, Mathilde Bensoussan (Bensoussan 03.08.1969, 09.09.1969), informada per la mateixa autora, adreça a Pere Verdaguer dues cartes, per saber « à quelle date sortirait chez Gallimard le roman de Mercè Rodoreda Plaça del Diamant, traduit par vos soins ». Malgrat la preparació febril de la primera Universitat Catalana d’Estiu, Verdaguer escriu el 8 d’agost a qui en sap més que ell del tema : Bernard Lesfargues. La lletra reprèn l’essencial de la missiva rebuda, que reproduïm també com a mostra de l’orgull impacient dels « catalanistes » de França a fer conèixer l’obra mestra de la literatura catalana contemporània :

Madame Mercè Rodoreda m’a dit que vous vous étiez chargé de la traduction de son roman « Plaça del Diamant » qui doit paraître chez Gallimard. Pourriez-vous m’indiquer, ne serait-ce qu’approximativement, la date à laquelle Gallimard envisage cette publication ? Car je voudrais à ce moment–là présenter cet auteur que j’aime beaucoup aux lecteurs de Le Monde, et faire ensuite pour le même quotidien [i també per La Quinzaine littéraire afegeix la lletra següent] une critique de l’œuvre car vous savez comme moi que les traductions de romans se vendent en général fort mal en France, surtout si personne n’en parle ! Et je souhaiterais beaucoup pour M. Rodoreda sinon le succès mérité – soyons réalistes – du moins un succès d’estime. (Verdaguer 08.08.1969).

L’acollida fou excel·lent però gens aclaridora sobre la natura exacta de la « col·laboració » anunciada a la portada i el mateix « col·laborador » massa absent, com sempre, de les pròpies ressenyes a la premsa local.

Tanmateix, a l’atzar de la consultació de quaderns d’esborrany de Pere Verdaguer – les sempiternes llibretes d’escola que en Pere duia sota el braç a pertot per escriure-hi, on fos, el primer raig de tota la seua « literatura » –, hem encertat un mini dietari corresponent a la seua participació a la Universitat Occitana d’Estiu de Nimes del 3 al 6 de setembre de 1978. Verdaguer nota la fredor del tracte amb Lesfargues i l’explica així : « M’havia proposat de traduir en col·laboració amb ell La plaça del diamant per a Gallimard. Vaig fer la feina i dels dos-cents mil francs que em pertocaven només me n’ha donat la meitat. Això era el 1968-69 ». Si el saldo s’arribà a abonar depassa el camp dels estudis literaris, i no importa ni a la Ginette Bernard, la viuda de Pere Verdaguer. Segons ella [conversa del 06-05-2021], que no ha sabut mai res de tractes previs dels dos traductors, no hi va haver cap intercanvi entre ells mentre s’estava fent la feina : un cop aquesta enllestida, Verdaguer va enviar el seu manuscrit a Lesfargues i prou. Té ben present però, la decepció del seu home en adonar-se d’una insuficient valoració de la seua contribució : La place du diamant era, deia en Pere, el seu text, amb poques modificacions, i poc encertades.

Verdaguer : documents i valoracions

L’espapissada de documents « petroverdaguerians », encara que no ens hagi pas lliurat fins ara la totalitat de les peces desitjables, ens hauria de permetre ja d’estudiar si les valoracions d’en Verdaguer es mereixen de passar d’hiptòtesi de treball a conclusió definitiva.

Disposem dels esborranys dels capítols I a XIV, XXIII i XXIV, XXVIII a XXXI, XXXIV, XLIII a XLIX, o sigui amb els dos capítols publicats a Europe el 61,22% de la novel·la sencera. Els hem trobats en quatre quaderns diferents, sense anunciar i no sempre en l’ordre de l’obra, entremig de textos altres que els fan datables de 1966 a 1968. No dubtem però que la totalitat de l’obra fou traduïda per Pere Verdaguer i que se n’acabi trobant el 38, 88 % mancant escorcollant més quaderns. L’eventualitat d’una traducció « a mitges » no la veiem compatible amb la feina que sabem feta per en Verdaguer, però és només un parer, reforçat per fonts orals, no una certesa. De manera que, si s’hagués d’entendre per « col·laboració », relectura, repassada d’un text, la rebutjaríem amb raó.

Tampoc creiem massa atrevit deduir de la comparació entre el sol capítol mecanografiat trobat de moment, el primer, i el seu esborrany, que el mecanoscrit lliurat a Lesfargues distava molt poc del primer raig esmenat, que és el que presenten els quaderns. És segur igualment que no quedà en blanc al mecanoscrit cap dels rars mots no traduïts del manuscrit, Verdaguer notant la solució quan li venia, a la pàgina del quadern on n’estava, i no sempre al mateix quadern que la traducció.

De la nostra contrastació mot per mot, de l’original, amb l’esborrany i la versió publicada dels capítols acabats d’esmentar, no és aquí el lloc per donar-ne el detall. Ens limitarem amb apuntalar el nostre argumentari d’uns exemples, com més evidents millor, ben conscient tanmateix que sol un recompte xifrat del que és atribuïble a cadascun dels traductors permetria de proclamar sengles graus d’autoria.

Ens sap greu d’haver de començar el que pensàvem ser una tasca còmode de rehabilitació, discrepant amb Pere Verdaguer. No Pere, les modificacions aportades per Lesfargues al teu text no són pas « poques ». No hi ha ni una mitja pàgina que se’n salvi. Això fa que en lloc de localitzar i valorar en La place du diamant les qualques solucions diferents del text de Verdaguer per mor d’atribuir-li l’autoria de la traducció sencera, ens hàgim trobat amb una feina més diversa, averany d’una conclusió menys evident.

Què pot haver molestat Verdaguer en les opcions de Lesfargues, que afecti la totalitat de l’obra per haver generat una valoració negativa global ? Alguns exemples del començ de la novel·la – « une voix me dit» per « una veu va dir-me » contra « une voix m’a dit», al cap. I – induien a pensar que la traducció del pretèrit perifràstic rodoredià pel ‘passé composé’ i no pel ‘passé simple’ com a temps bàsic de la narració, desplaïa a Verdaguer. Com si cenyir-se a l’oral d’un francès actual li sonés insuficientment literari fins en boca d’una Colometa. Ràpidament, però, hom s’adona que el ‘passé simple’ de Verdaguer trontolla : « j’ai rangé » per « vaig desar » cap. III ; « il m’a dit » per « em va sortir » cap. VI ; « il a dit que c’était… » per « va dir que eren coloms… » en els dos traductors.

Fixant-se en els verbs declaratius, abundants en un relat parlat, i llur construcció, apar que Lesfargues privilegia en general la forma popular (« Pels nens va dir » : « Pour les enfants il a dit », cap. XXIX), mentre Verdaguer es decanta per la seqüència formal (« Pour les enfants a-t-il dit »). Però pot passar que sigui al revés (« m‘a-t-il dit » Lesfargues, « il a dit » Verdaguer, cap. I) o que ambdòs acurin el to (« mais m’a-t-il semblé » cap. XLVI).

Un senyal d’oralitat que Verdaguer refusa i doncs que pot haver-lo destorbat en Lesfargues que el sistematitza, és « on » per « nosaltres ».

Rodoreda	Verdaguer	Lesfargues	capítol
en tocaríem els resultats	nous en profiterions tous	on en profiterait tous	XXV

Potser Verdaguer ho trobava massa col·loquial, però l’obligat pronom subjecte francès, sobretot repetit al cap. II : « Nous avions convenu avec Quimet que nous nous retrouverions », li podia haver sonat més feixuc que « Quimet et moi on avait convenu qu’on se trouverait ». Quan se resol a « on », és per defugir un mal pitjor : « et nous on avait presque fini » porta el manuscrit, mentre Lesfargues no hesita davant « nous on avait presque fini » per « tots ja estàvem a mig » (cap. V). Rescataríem tanmateix una primera persona de plural compromesa « nous avions perdu la guerre » per « nosaltres ho teníem perdut » (cap. XXXI) contra l’impersonal « on avait perdu la guerre ».

Verdaguer, a l’esborrany almenys, deixa escapar qualque catalanada que, corregida per ell en el mecanoscrit definitiu o per Lesfargues, no arribarà al lector: « la Mare de Déu » del capítol II, deixarà de ser « la Mère de Dieu » per esdevenir « la Sainte Vierge »; el « rosari » (cap. III) passarà de « rosaire » à « chapelet »; i el pis « sota terrat » de « sous les combles » a « sous la terrasse ».

Sembla prou evident que Verdaguer i Lesfargues no tenen pas el mateix francès parlat, per diferència regional :

Rodoreda	Verdaguer (Illa)	Lesfargues (Bergerac)
bleda (sentit figurat)	niguedouille	oie blanche
festes majors	fêtes locales	vogues

sobretot per apreciació de registre:

Rodoreda	Verdaguer	Lesfargues	capítol
tant em feia	cela m’est bien égal	ça m’est bien égal	III
mala persona	une personne malhonnête	un sale type	XXX
un gran ensopiment	grand engourdissement	se faire suer	XXVIII
marejar-nos	casser les pieds ennuyer	nous tanner	V
Què com va la vida?	Comment se porte-t’on ?	Alors, ça gaze ?	X

Els girs el·líptics són sempre esmenats per Verdaguer, mentre Lesfargues els guarda l’empenta col·loquial – que preferim ! – :

vinga fer la roda, volta que volta	et a fait la roue tournant autour de la femelle	et je te fais la roue, et tourne et tourne	XIII
Cop de moto i a la platja	On prenait la moto et on allait à la plage	La moto et on était à la plage	X

Potser Verdaguer trobava inútils, si no desaventurats, els canvis petits soferts per les seues frases. Si bé en alguns la versió francesa recalca la lletra original catalana (millor « une forte averse » que « un fort orage » per « un xàfec fort » al cap XCLIII ; millor « vase » que « pot » pel « gerro » modernista del cap. XLIV), més d’un cop un hom té la sensació d’una variació perquè sí, com per marcar territori: valen més els « sérieux vertiges » que els « forts vertiges » per « uns rodaments de cap molt forts » (cap. XXIII)  ? « Et duen a l’engany amb alegria » (cap. VIII) es retroba més a « on vous conduit dans la joie jusqu’à cette supercherie » que a « on vous conduit dans la joie jusqu’à cette tromperie » ? Els « embêtements » de Lesfargues són més apropiats que els « désagréments » de Verdaguer als « maldecaps » de Rodoreda (cap. XXIX), a més en un cotext del tot igual (« ne lui procurerait que… » per « només li donaria… »)

On Lesfargues millora Verdaguer

Ara bé, cal reconèixer que unes altres d’aqueixes variacions lleus evidencien la lectura minuciosa que fa Lesfargues de la novel·la, la seua comprensió fina del relat rodoredià, com ara quan:

• per « Tenim els ossos de l’espinada rodet i tendrum, rodet i tendrum » (cap. X) opta per l’intern « on a » contra l’extern « il y a » (« elle disait qu’à la colonne vertébrale on a/il y a du cartilage entre les vertèbres »)  ;

• fa el gir més genuí : « Et sans m’en rendre compt e» en lloc de « Et sans me rendre compte » per « I sense adonar-me’n » (cap. XXIII);

• restitueix un detallet que Verdaguer ha passat per alt – a no ser que aquest l’hagi restituït en mecanografiar el text – : un « pour ainsi dire» per « com qui diu » (cap. XXIII); un « évidemment » per « es veu » (cap. XXX)  ; « que c’était sa faute » per « que la culpa era d’ell » (cap. XXV) ; « tout en haut dans sa maison » per « a dalt de tot de casa seva » (cap. II), quan Verdaguer es limita a « dans sa maison »

Tots símptomes de la relectura atenta d’un text previ : una traducció de Verdaguer esmenada per Lesfargues ?

El discurs narratiu de La plaça del diamant, i les limitacions de llenguatge de la narradora, deixen poc marge a les opcions traductores. O se segueix el fil de paraula de la Colometa o se traeix Rodoreda. Per tant, una coincidència mot per mot del text publicat amb l’esborrany primer, no és cap prova d’autoria de la traducció. Així la versió francesa de « pensava en coses que em semblava que entenia i que no acabava d’entendre… o aprenia coses que tot just començava a saber. » (cap. XXIV), no pot ser altra que la que forneix Verdaguer : «je pensais à des choses que je croyais comprendre et que je ne comprenais pas tout à fait… ou j’apprenais des choses que je commençais à peine à savoir». Més aviat seria l’ínfima variació (« tout juste » contra « à peine ») que delataria la precessió, com si Lesfargues cerqués a desmarcar-se de Verdaguer ?

On Lesfargues reprèn Verdaguer tal qual

Abunden, per això, els passatges on Verdaguer i Lesfargues presenten, sense raó imperativa, la mateixa petita distància amb la literalitat. Com ara, entre els nombrosos exemples : 

Rodoreda	traducció	capítol
em vaig posar un dit al pit	j’ai pointé un doigt vers ma poitrine	II
havia trobat un client	un client était passé par là	IV
un empaperador que empaperaria	un tapissier qui ferait le travail	V
em va sortir que…	il m’a dit tout de go…	VI
era un estudi que la senyora tenia fet	c’était calculé	VIII
sort tenim del taller	il nous reste l’atelier	IX
No li estranyi, va dir…	Cela vous surprend	XXIII
van estar molt contents amb les taronges	ils ont été très contents d’avoir des oranges	XXIX
un glop de pena calenta	une gorgée de peine brûlante	XXX
No em feia res	Ça ne me faisait pas peur	XLIII

L’esborrany guarda el rastre d’alguns d’aquests refusos de literalitat represos a la publicació :

• al capítol IV « Madame Enriqueta, qui vivait marchande de… » per « La senyora Enriqueta que vivia de vendre… »  ;

• al XLIV « il avait la tête suffisamment bien faite assez de moyens » per « tenia el cap prou clar ».

N’hi hauria d’haver prou per deduir-ne que tots els altres han seguit el mateix camí, no ?

Quan, la literalitat essent impossible o dubtosa, l’esborrany i la traducció publicada coincideixen, és poc probable que Lesfargues hi caigués sense el precedent de Verdaguer. Marginalment hi ajuda la frase feta,

• amb repensament de Verdaguer : « après un bon moment d’attente avoir attendu fait le pied de grue un bon moment » per « al cap d’una estona de fer els gegants » al capítol II ;

• o sense : « comme elle n’était qu’une pauvre ouvrière » per « pobre i treballadora com era » al capítol XXX ;

• « une goutte d’eau dans la mer » per « un gra de sorra al mig de la terra » al capítol XXXI).

Ens semblen especialment significatius – i més quan l’esborrany guarda rastre del caminament – :

Rodoreda	Verdaguer	capítol
tenia un neguit que no em deixava viure	j’av l’inquiétude m’empêchait de respirer me paralysait	II
Sí que estàs de broma	En voilà un enfantillage	II
que no se l’havia de deixar escapar de cap manera	de ne pas laisser échapper qu’il fallait ne pas perdre l’occasion de l’avoir coûte que coûte	III
un moble que tenia entre mans	un meuble pressé	IV
et podràs refer del que vas gastar	tu pourras récupérer te remonter un peu après les frais	VII
una arrel […] tota apilotada	une racine […] toute ratatinée	IX
resant parenostres l’un darrere l’altre	en enfilant des patenostres	XI
fins al tercer colom no van fer parella	on en a essayé trois : le troisième était le bon	XII
així que li van conèixer la Griselda	dès qu’ils avaient su qu’il sortait avec Griselda	XXIX
un vent que no era com el vent d’enlloc més	un vent qui ne ressemblait à aucun autre	XXX
l’organització fallava	l’organisation manquait craquait	XXXI
Si plovia només xim-xim	s’il ne faisait que bruiner	XLIII
com si m’haguessin clavat a terra	comme foudroyée	XLVI

I si, al cap i a la fi, més que els encerts de traducció comuns a Verdaguer i a Lesfargues, fossin llurs mateixes fallades que marquessin les prioritats ? Més amunt hem saludat com a senyal d’una lectura acurada de l’original el rebliment d’uns oblits de l’esborrany, però quan falta el reble : « elle vivotait seule en vendant ses souvenirs » per « vivia sola i d’anar venent les seves coses i els seus records » al cap.V; « el cascall adorm » sense equivalent al cap. IX, s’evidencia encara més el caminament de La plaça del diamant a La place du diamant, via un text de Verdaguer repassat per Lesfargues.

Quan Verdaguer, que deu traduir a raig fet com solia escriure, no coneix un mot, deixa un blanc o posa el mot català, reservant-se per més endavant la consulta lexicogràfica. Fossin de mal trobar o escapessin al control els coloms « bútxeres » (= « boulants », cap. XLIII) han passat tals com (i tan poc francesos d’ortografia) de La plaça a La place, mentre els « coloms monja », « pigeons religieux » per Verdaguer són ben restituïts en « nonnains » per Lesfargues.

D’una manera general, Lesfargues abaixa la guarda davant les coses concretes i més que res les domèstiques ! Ell que sap esmenar en « réverbère » el « fanal » que Verdaguer calca de l’original (cap. II), com ell no dubta de l’eficàcia d’una « aiguille à tricoter » allà on la novel·lista usa una « agulla de ganxo », un « crochet » o un « passe-lacet» (cap. I). Com Verdaguer, deixa que els « cascalls » (cap. X) siguin « coquelicots » i « rouges » les « roses grogues » d’un vestit de nit de la Rodoreda (cap. XXX). Les « sabates » no es mouen de « souliers » fins quan són de dona i de mudar-se (cap. I), l’escriptor francòfon Verdaguer ignorant « les chaussures ». I quan el Verdaguer estudiós del dialecte rossellonès, pren « una nina » per « une fille » en lloc d’« une poupée » (cap. X), la « cintura » per una « ceinture » en lloc de la « taille » (cap XII), Lesfargues segueix. Enterina – car no pot ser coïncidència entre tants ictiònims a l’abast – « aloses» i « milans » per « llísseres » i « lluernes » (cap. XIV) en lloc de « mulets/muges » i « grondins ». Els « popets » dels aperitius al bar són naturalment « des petits poulpes » per ambdós traductors, llevat quan Verdaguer en diu « des poulpes frits» (cap III).

Es deu a l’atzar que un mateix fals sentit faci d’una « paret guixada » (cap. IV) un « mur enduit de plâtre » quan el context evidenciava l’accepció « fer inscripcions amb guix » del verb « guixar »? Quant al sentit recte, de l’eufemisme femení « Jo, estava així » per « estava prenys », a l’encet del capítol X, cap dels dos no hi toca, encara que la fi del capítol precedent ho insinuï : ni Verdaguer amb el planer « Moi, j’étais comme ça », ni Lesfargues que sembla haver volgut explicitar el precedent amb « Moi, j’étais comme ci comme ça ».

Conclusió

Havent mirat d’endreçar i de raonar les nostres impressions en contrastar la traducció francesa de La plaça del diamant per Bernard Lesfargues amb el que hem pogut saber de la versió de Pere Verdaguer, creiem trobar-nos en mesura de poder treure’n qualque conclusió, si més no provisional. Ja rebutjaríem la menció « avec la collaboration de » que no ens sembla correspondre a la natura de la participació de Verdaguer, la qual no és ni d’assessorament ni de correcció « après-coup » sinó de producció prèvia d’un text probablement complet. Amb més documents intermediaris entre l’esborrany primer de Verdaguer i el text publicat per Lesfargues, qui sap si no es podria anar fins a inversar autoria i col·laboració ? Ara bé, en veure els nombrosíssims encerts (i algun desencert) de les formulacions comunes a l’esborrany primer i al text final, en valorar les prou abundants millores estilístiques d’aquest respecte a aquell, creiem assenyat d’avançar per La place du diamant, la menció « roman traduit du catalan par Bernard Lesfargues et Pierre Verdaguer ». No treuria res a l’anomenada, ben merescuda ulteriorment, de Lesfargues com a traductor francès de Mercè Rodoreda, i faria justícia a una tasca primordial, perquè primera, d’en Pere Verdaguer.