Lo numèro manifèst d’Oc (1946-1947-1948)

Yan lespoux

Revirada(s):
Le numéro manifeste d’Oc (1946-1947-1948)

Citar aquel article

Referéncia electronica

Yan lespoux, « Lo numèro manifèst d’Oc (1946-1947-1948) », Plumas [En linha], 1 | 2021, Mes en linha lo 07 octobre 2021, Consultat lo 19 avril 2024. URL : https://plumas.occitanica.eu/371

En parallèle à la collection Messatges, il y a le rôle de la revue Oc qui lui est intrinsèquement liée. La parution d’un triple numéro (pour les années 1946-1947-1948) en octobre 1948 est un fait marquant, un projet lentement mûri et élaboré qui constitue un véritable manifeste de la renaissance d’oc. Ce numéro nous apporte de précieux renseignements sur le contexte historique de la naissance de Messatges, sur les lignes directrices, les cohérences et les débats internes qui animent les acteurs de la collection.

En parallèl amb la colleccion Messatges, i a lo ròtle de la revista Oc que li es estrechament ligada. La parucion d’un numèro triple (per las annadas 1946-1947-1948) en octòbre de 1948 es un fach marcant, un projècte amadurat de longa man que constituís un manifèsta vertadièr de la renaissença d’òc. Aquel numèro porgís d’entresenhas preciosas sus lo contèxt istoric de la naissença de Messatges, sus las linhas directrices, las coeréncias e los debats intèrnes qu’animan los actors de la colleccion.

Parallel to the Messatges collection is the role of the review Oc, which is intrinsically linked to it. The publication of a triple issue (for the years 1946-1947-1948) in October 1948 is a milestone, a slowly matured and elaborated project that constitutes a true manifest of the renaissance of Oc. This issue gives us precious informations on the historical context of the birth of Messatges, on the guidelines, the coherences and the internal debates that animate the actors of the collection.

En octòbre de 1948 pareis un numero triple de la revista Oc per las annadas 1946-1947-1948. Lo numero precedent, paregut al quatren trimèstre de 1945, anonciava la naissença de l’Institut d’Estudis Occitans. Fondator d’Oc e de l’IEO, Ismaël Girard passèt la man per la redaccion de la revista al jove Fèliç Castan qu’aviá liurat un primièr article, consacrat a Antonin Perbòsc, dins lo numero 167 paregut a la fin de 1944. Al meteis moment, Castan es designat per s’entrevar de la colleccion Messatges.

La redaccion d’aquel numero d’Oc es longa : cal quasi tres ans per ne fargar lo plan general, contactar los autors, obténer los tèxtes, relegir las espròvas e estampar. Cal dire que lo projècte de Castan es ambiciós : vòl publicar un numèro que seriá un manifèst de la renaissença d’òc e tanben la mesa en davant de la jove generacion.

S’agirà pas aicí de faire l’estudi detalhat dels tèxtes prepausats dins aquel numèro d’Oc, mas de comprene dins quin contèxt se farga, amb quinas amiras e quinas son tanben las rompeduras que pòdon aparéisser.

L’estructura del numèro

Dins una letra en data del 3 d’abrial de 1946 adreiçada a Robèrt Lafont, Fèliç Castan prepausa un plan pro detalhat :

« lo second projecte es per lo libre que deu préner la plaça d’Oc a la fin de l’annada. Ai pensat de suggerir a Girard un vertadier manifest literari d’ensemble de la SEO. Aicì consì : lo plan te dirà sol los principis generators :
Presentación per Girard
I Lo cant de Max Rouquette (Poemas)
II Cap a l’avenir (Esteve, E. Durand, Lagarde, tu e io) : prosas
III La pensada de Carles Camproux (textes)
IV Preludis (poemas de la SEO, de Pons a Roudin)
V La votz de Renat Nelli (poemas)
Simple artifici de presentación que deu metre en valor la diferença entre 2 generacions e de mai l’importança capitala de 3 de nostres representants ; 2 causas que cal dire ardidament se volem que lo movement siá intelligible als uelhs extrangiers. »1

Aquela estructura de basa prepausada per Castan va plan cambiar dins los meses seguents.

Coma previst inicialament, Ismaël Girard introdusís lo numèro. Presentat dins lo somari amb lo títol « Manifest occitanista », pòrta en fait pas de títol e la composicion de sa pagina evòca una inscripcion lapidària. E es verai que son contengut pòrta la volontat de gravar dins lo marme a l’encòp una passacion de poder e la determinacion d’una nòva linha de seguir.

« Manifest occitanista »

« Manifest occitanista »

Numèro triple de la revista Oc, octòbre de 1948, p. 3

Seguís un tèxt de Pèire Cardenal que Castan a titolat « Sirventés » e que, coma o ditz lo quite Castan dins una letra a Girard en data del 27 de junh de 1947, representa « en soi seul tout un symbole d’orgueil occitaniste »2. Aquel tèxt, « Una ciutatz fo, no sai cals… » evòca una pluèja que rend fòla la populacion d’una ciutat al moment ont la tòca. Lo sol que i aja escapat es un òme que dormissiá dins son ostal al moment de l’eveniment. Sol òme senat que demorèsse dins la vila, es batut pels autres que lo considèran coma fòl.

La seguida es mens « personalizada » que çò previst inicialament : la primièra part serà pas consacrada exclusivament a Max Roqueta mas als « Mèstres e davansiers », seguits de la jove generacion. Castan aviá a la debuta pensadas aquelas doas partidas coma de tèxtes literaris mas, fin finala, de tèxtes de creacion literària se mesclan a d’elògis, de reflexions sus la renaissença d’òc, sus l’ensenhament, lo provincialisme, a d’articles de critica literària, o encara a un omenatge a Raimu, mòrt en 1946.

La partida seguenta, « En cerca de veritat », es un regropament de poëmas de Leon Còrdas, Edmond Brazès, Joan Mozat, Pèire-Joan Rodin e Adrien Pic (Castan aviá tanben previst d’i integrar Gumersind Gomila, mas sembla qu’aqueste, aparentament macat involontàriament per Castan, agèsse refusat de participar al numero) que Fèliç Castan estima que son « les témoins purs d’une ambiance occitaniste homogène […] : des poètes d’ambiance qui ne cherchent pas spécialement dans leur art l’exaltation d’une destinée particulière »3.

Enfin, una granda darrièra part es consacrada als divèrses aspèctes de la renaissença culturala portada per l’IEO : istòria literària, critica, lingüistica, folclòr, catarisme… Exit la pensada de Camprós e Nelli que devián aparéisser dins lo primièr plan de Castan e que se trapan fin finala dins lo capítol consacrat als mèstres e davancièrs a travèrs una novèla pel primièr, de poëmas pel segond qu’es pas tanpauc present dins la part consacrada al catarisme, estent que l’article es signat per Deodat Roché.

Il est remarquable […] que tous les textes, je dis tous, qui m’ont été envoyés, poèmes y compris, portent en eux un dynamisme qui en font de véritables prises de positions catégoriques. […]
En somme c’est une formule de manifeste collectif qui me paraît seule compatible avec nos ambitions de travail en commun4,

escriu encara Castan a Girard. E podèm pas que reconéisser que i a dins l’estructura d’aquel numero tant coma dins son contengut la matièra d’una presa de posicion que met clarament en abans la volontat de fondar l’occitanisme sus de basas nòvas a travèrs un esfòrç collectiu e, malgrat la referéncia als « grands davancièrs », de rompre per bona part amb las generacions precedentas.

Un projècte collectiu e coërent

Dins son rapòrt a prepaus d’Oc e de Messatges presentat a l’Assemblada generala de l’IEO tenguda a Montpelhièr lo 29 de decembre de 1946, Castan a insistit sus la coëréncia del projècte, non solament del manifèst que lo numero especial d’Oc ne deu èsser lo suppòrt e l’expression, mas tanben sus son ligam estreit amb la colleccion Messatges :

En tant que point de départ de la nouvelle série, le numéro unique de 1946 a une valeur de manifeste : il définit les limites d’une « école occitaniste » et nous met en face non point d’une esthétique prédominante, d’un nouvel impérialisme, mistralien sans la lettre, mais de notre réalité littéraire faite de contradictions. Il nous permet de fonder l’espoir d’une nouvelle époque de notre renaissance sur des bases solides. Les catégories provinciales sont désormais dépassées et une ère de concentration occitaniste peut s’ouvrir sur la base d’une nouvelle conscience de l’actualité occitane et de l’universalité du sentiment occitaniste de la vie. De là l’attitude que se fixera la revue vis-à-vis de l’ensemble de nos lettres, accueil aux écrivains venus d’autres origines, à titre strictement individuel (et dans le cadre de notre propre graphie) ; quant aux autres tendances qui correspondent à des moments que nous considérons comme révolus de notre Renaissance, notre maxime sera à leur égard : « ni pour, ni contre » (ni contre, car notre vocation est de travailler, je pense, dans le positif et non dans le négatif, et de faire face de tous nos efforts aux conditions nouvelles qui requièrent de nous l’élaboration d’une intellectualité complète).
Notre mouvement travaille de contradictions qui sont sa richesse la plus précieuse, doit trouver dans notre revue le lieu où les conflits d’idées prendront toute leur fécondité, au lieu de tourner à sa désagrégation en restant souterrains et occultes.
L’effort principal doit se porter vers le développement de la pensée critique, vers l’élaboration de vraies échelles de valeurs particulières à notre littérature, de critères littéraires, en relations avec ceux de l’époque, ceux de la littérature française entre autres, mais non importés de toutes pièces de l’extérieur.
La collection Messatges est le corollaire nécessaire d’une telle conception du travail de la revue, et doit fournir la revue de ses matériaux mêmes, rester donc essentiellement un instrument d’enquête et de découverte, donner leur relief nécessaire aux personnalités, fatalement mal éclairées dans la trame même d’une revue orientée et dynamique.
Poursuivre par la revue d’autres fins que celles d’une intellectualité intrinsèque serait lâcher la proie pour l’ombre, et laisser se tarir les sources mêmes de la création collective.5

Oc e Messatges son doncas estacats un a l’autre. E Oc, quitament, se deu exprimir d’orientacions, es pas una revista de propaganda. Demòra una revista intellectuala que sas causidas de tèxtes, tant coma los articles critics qu’aculhís, representan en se de presas de posicions cap a un occitanisme dinamic que sa literatura es lo rebat d’una cultura particulara mas qu’es tanben integrada a de moviments literaris mai largs, franceses e internacionals. Una concepcion de la literatura e de la cultura d’òc que Castan contunharà de defendre de longa. O farà en particular dètz ans mai tard dins lo « Manifèst de Nerac » cosignat amb Bernat Manciet. Idèa que Castan resumís en partida en una frasa dins son rapòrt a l’Amassada generala de l’IEO del 2 d’abrial de 1950 – représ dins lo numero d’Oc de julh de 1950 – que i fa justament referéncia al numero manifèst de 1946-1947-1948 : « Nòstra fòrça vendrà pas d’èsser los representants d’una nacion menora, mas d’una cultura superiora »6.

La propaganda es necita, mas es daissada a l’ase negre – Occitania que, el, es pas una publicacion oficiala de l’IEO (Oc e Messatges o son dempuèi l’AG de l’IEO de decembre de 1946). D’autant mai que l’ase negre defend encara una linha federalista ereitada per bona part de las teorias de Camprós que Castan, quitament se ditz las trapar interessantas, i aderís pas forçadament (« te farai un article marxisme e federalisme : veiràs que soi un marrit federalista »7, çò escriu a Lafont en junh de 1946 en li prepausant un article per l’ase negre8). Pasmens, l’idèa federalista es abordada dins lo numero manifèst d’Oc : dins l’article d’Enric Espieut sul regionalisme de Vichèi ont l’autor explica que fàcia al fals regionalisme de l’Estat francés, los occitanistas, eles, sabián çò qu’èra lo vertadièr federalisme, e dins l’omenatge de Joan Lesaffre a Joan Charles-Brun, fondator de la Fédération Régionaliste Française. Pasmens la separacion entre l’ase negre e Oc significa pas forçadament que Castan volguèsse pas se mesclar d’accion. Sonque que desira plan desseparar l’accion de propaganda de l’accion culturala e intellectuala : « Veni de recebre l’Ase, sempre interessant. (Una suggestion : los articles en francés poirián pas èsser estampats amb d’autras letras que ço autre ?) Un acte d’anti-intellectualitat pura : es son rotle. Aimi l’estil clar e « materialista » de Cordas… Riscaràn gaire de far doble emplec amb Oc ».9

Coma o ditz clarament dins son rapòrt sus Oc e Messatges, Castan pensa qu’una de las ambicions de la revista deu èsser de pas defugir los conflictes d’idèas e mai que se’n deu noirir per avançar. E d’alhors, dins aquel quite rapòrt, pausa clarament las basas d’un conflicte d’idèas amb lo Felibritge – e mai que mai los provençalistas – sus las questions de grafia, de dialècte e sus la plaça de Mistral dins la Renaissença d’òc. Se pòt quitament dire que Castan l’espèra, aquel conflicte, amb una mena d’impaciéfncia alègra quand escriu a Girard a prepaus de la parucion dins Marsyas d’un article de Max-Felip Delavouët ont l’autor provençal s’ataca als dialèctes e pren per cibla l’occitanisme :

J’ai lu Marsyas. Je suis heureux de l’article de Delavouët. De bonnes bagarres en perspective, ça fait plaisir. Laissons-les s’échauffer un peu la bile. (Nous ne pouvons rien dire tant que nous n’avons pas de solides publications parvenues à leur terme…)10.

Tot aquò, solide, transpareis dins lo numèro manifèst.

La volontat de rompedura amb lo Felibritge

Volontat afortida de dubrir la revista a tot lo mond mas dins la grafia adoptada per l’IEO e afirmacion a mots a pena cobèrts que lo Felibritge mistralenc es un moment passat e despassat de la Renaissença d’òc son enonciats dins aquel rapòrt. E se veson encara mai dins lo numèro manifèst per lo jòc d’un vertadièr amolonament d’atacas mai o mens dubertas e de remesa en causa de l’associacion.

Dins son article « Reflexion dins lo sens de la vita », Ismaël Girard met en davant lo ròtle essencial de Mistral e son engenh dins l’encastre de la Renaissença d’òc, mas ne fa una estapa e non pas un abotiment. Subretot explica qu’a partir de 1914-1918, una nòva fasa de la renaissença comença, portada mai que mai per l’influéncia catalana. Un biais de remandar Mistral a un temps passat.

Mai luènh, dins una nòta de son article consacrat a « L’erotisme provençau e l’Aubanelenca », Robèrt Lafont escriu : « Fau dire per estre imparciau que sols li poemas escrichs dins lo biais que disem se sarran de la perfeccion. […] Lo mai marrit es encara aqueu vocabulari felibrenc que la poesia provençala utiliza dempuei Aubanel e que risca de faire perdre de vista lo geni pintoresc de la lenga (…) La Provença s’amerita miéus qu’aquo »11.

Puèi es al torn de Castan el-meteis, dins son article « Miègjorn » de criticar lo « felibreisme » post-Mistral :

En reaccion contra lo Félibrisme qu’avià donat sos darrièrs focs a la fin del segle XIX amb un Valèri Bernard, nostres poetas, cadun de son costat, cerqueron una definicion pus prigonda al pantalh santestelenc de poesia del poble.
L’Occitanisme èra encara luenh.
Aquela olor de dolçor umana que lo sol Mistral avia destoscada e que poiria servir de definicion a l’intuicion literària occitanista, foguet desconeiguda fins a sa reviudança moderna12.

Puèi, explica Castan, l’occitanisme es arribat, s’es organizat per reequilibrar aquesta renaissença que semblèt longtemps èsser sonque provençala :

La començança de la Renaissença foguet enmascada per la fegonditat provençala, ara, es conquistat un equilibre pan-occitàn que troba a Tolosa son fondament, segon la linha istorica Mistral-Perbosc, la linha drecha de la renaissença13.

E d’apondre : « Dins nostra païs sens subrestructura ligada al fach occitanista, representam la punta suprema de l’esperit democratic ». Tot aquò s’acaba que Castan fai una critica pron ferotja d’un Felibritge que, de son vejaire, se copa del pòble.

L’article que Joan Lesaffre consacra al centenari d’Anfós Ròca-Ferrièr, felibre montpelhierenc, critica literari, folclorista e poëta, es encara l’escasença de metre en davant las dissensions entre « Occitans » e « Provençals » en abordant lo conflicte que l’opausèt a Arnavieille e Roumieux sus la question de la grafia del dialècte montpelhierenc. E, al passatge, coma un resson als debats de son temps, Lesaffre pòt citar Ròca-Ferrièr escriguent dins la Revue des Langues Romanes la necessitat que i auriá de metre en plaça un sistèma grafic comun a totes los dialèctes d’òc « éloigné de toute exagération phonétique ou particulariste… lieu commun de nos idiomes méridionaux et reliant autant que possible leur littérature à celle que nous ont léguée les troubadours »14.

En seguida de l’article de Lesaffre, Max Roqueta fa la critica de L’Histoire de la poésie occitane d’Alfred Jeanroy e ne profièita per se felicitar del fait que lo mot « occitan » i trapèsse sa plaça, marcant plan l’unitat de la lenga, e per plaidejar en favor d’una grafia comuna.

Un pauc après, l’article de Marcel Carrières audaciosament titolat « L’òbra occitana de S. J. Honnorat » comença per aquestas linhas :

Existís un somni provençal que volgueron un moment, e que volon encara, Felibres tardius e a corta vista, impausar a las autras provincias occitanas de poëtas, d’autra part remarcables, coma S.-A. Peyre, per ne citar qu’un, e dont l’un dels aparaires majors foguet l’ancian Capoulier Peire Devoluy. Lo rasonament d’aqueles escrivans ten per punt de partença la comparason que se fa de l’obra de Frederic Mistral, tant literària coma linguistica, e de la del Dante, dont lo meriti valguet a son poema « La Commedia » d’èsser sacrada « divina », e a sa parladura, lo dialecte toscan, d’èsser adoptada per totis los escriptors d’Italia15.

Seguís una critica del concèpte de « dreit de cap-d’òbra », car a Sully-André Peyre, e una celebracion de las causidas graficas d’Honnorat.

Enfin, la rubrica consacrada a las revistas e redigida per Castan es l’escasença de tustar encara sul Felibritge a travèrs per exemple la critica de la revista Fe, bailejada per lo rèire-capoulièr Marius Jouveau :

L’error d’aquela revista es de remenar los simbels felibrencs dins un esperit d’esterla propaganda que dison accion e de considerar la literatura coma acabada sens aver besonh de literators. Una novela, dos poemas, un espelucatge critic aqui entre aqui fa pas un organisme literari16.

Es tanben l’escasença de provocar Sully-André Peyre, novèl melhor enemic dels occitanistas dempuèi la publicacion en 1948 a las edicions Marsyas de La branche des oiseaux :

A pas que Mistral dins la boca. Li farem remarcar que sera pas dificil de canviar la grafia de las quitas obras de Mistral o de S.A. Peyre quand lors ereitiers auran pus de dreches dessus17.

E d’acabar la rubrica amb un procès en règla de Peyre e de sos discípols : l’occitanisme es del costat de la vida mentre qu’eles, en refusant de s’aluenhar del modèl mistralenc, son endraiats dins una espirala mortifèra.

Çò que fin finala apareis a la lectura d’aquel numero manifèst d’Oc, es l’evidenta volontat de Felix Castan de plaçar l’occitanisme dins una dinamica : lo títol de l’article de Girard « Reflexions dins lo sens de la vita » o ven afortir, tant coma l’article d’Elèna Cabanes sus l’ensenhament e la causida de tèxtes literaris que, per la màger part, exprimisson una vertadièra volontat de viure.

Tant evidenta es la volontat de plaçar aquesta renaissença dins un grand moviment milenar, dels trobadors fins a la generacion dels Castan, Lafont, Cabanes, Pèire Lagarde, Manciet, Carrièras, eca. Corollari d’aquesta posicion : Mistral es pas qu’una etapa – importanta qu’importanta, mas una etapa ça que la – dins aquesta istòria. E la nòva generacion occitanista n’es una autra qu’espèra rendre son vam e sa plaça a la literatura d’òc mentre que lo Felibritge provençal e los Mistralencs a la Sully-André Peyre an pas consciéncia, d’aver perdut lo sens de l’istòria e de s’enfangar dins una ideologia despassada mas que contunha de senhorejar a l’Est de Ròse. D’aquí las atacas nombrosas contra l’esperit felibrenc tot al long d’aquel numero. Òm dintra dins una batèsta ideologica qu’es luènh d’èsser acabada.

Se sentís dins aquel numèro manifèst que Castan cèrca de relançar una dinamica mai que de ne crear una nòva. Inscriu son accion dins l’istòria de la cultura occitana e cèrca de ne faire gisclar la sieuna esséncia intrinsèca. Dins tot aquò, Oc, coma l’IEO dins son ensem, e la colleccion Messatges tanben, doncas, es l’expression d’aquesta vida, mena d’avatar d’una cultura d’òc tostemps en movement dempuèi de sègles, portada pel mond de l’Institut mas que, a l’encòp, los despassa per sa podença de vida coma o ditz en substància Castan dins una letra a Robèrt Lafont ont evòca lo fait que Lafont del costat de Montpelhièr e el, vèrs Tolosa, an pas forçadament la meteissa concepcion de l’accion de menar :

L’ordre de prioritat per nosautres dos es inverse. Vesi los acamps annals coma un loc de porgidas antiteticas : la vida de l’organisme giscla istoricament, dins lo temps, d’annada en annada d’aquelas contradiccions estaticas. L’Institut es mai que mai una istòria, plan mai qu’una estructura o qu’un plan d’acción. E serva sa cara canviadissa e estrambordanta.
Voldriai que sentigan un jorn que sem l’obra cadún de l’IEO e non pas l’IEO nostra obra…18

Somari del numèro triple

Image 100000000000024700000309BEE536E405F02210.jpg

Image 10000000000002480000030B56B457265134E784.jpg

1 Letra de Félix Castan a Robèrt Lafont, 3 d’abrial de 1946. Fons Robèrt Lafont, Besièrs, CIRDOC, 566.

2 Letra de Félix Castan a Ismaël Girard, 27 de junh de 1947. Fons Ismaël Girard, Béziers, CIRDOC.

3 Ibid.

4 Ibid.

5 « Rapport de Félix Castan sur Oc et Messatges », Circulaire de l’IEO n° 1, 15 janvier 1947, p. 15-16.

6 Felix Castan, « Orientacion », Oc, n° 177, julh de 1950, p. 4.

7 Letra de F. Castan a R. Lafont, 15 de junh de 1946, Fons Robèrt Lafont, Besièrs, CIRDOC.

8 Aquel article pareisserà dins lo n° 2 de setembre 1946, en primièra pagina. Lo títol general « UNITAT » sembla de la redaccion. L’article de Castan

9 Letra de F. Castan a R. Lafont, 22 de novembre de 1947, Fons Robèrt Lafont, Besièrs, CIRDOC.

10 Letra de F. Castan a I. Girard, 9 de març de 1947, Fons Ismaël Girard, Besièrs, CIRDOC.

11 Robert Lafont, « L’erotisme provençau e l’Aubanelenca », Oc, 1946-1947-1948, p. 55.

12 Felix Castan, « Miègjorn », Oc, 1946-1947-1948, p. 59.

13 Ibid. p. 60.

14 Citat in Joan Lesaffre, « Lo centenari d’Anfos Roca-Ferrier », Oc, 1946-1947-1948, p. 146.

15 Marcel Carrières, « L’òbra occitana de S. J. Honnorat », Oc, 1946-1947-1948, p. 153.

16 Felix Castan, « Las revistas », Oc, 1946-1947-1948, p. 166.

17 Ibid. p. 167

18 Letra de F. Castan a R. Lafont, 17 de febrièr de 1948, Fons Robèrt Lafont, Besièrs, CIRDOC.

Somari del numèro

Ismaël Girard : Manifest occitanista

Un Sirventés de Peire Cardenal [tèxt establit per R. Lavaud]

Mestres e Davansiers (p. 9-50)

Joan-Sebastià Pons [3 poëmas]

Pau Eyssavel [3 poëmas]

Pau-Loïs Grenier [1 poëma]

Elògis a Andriu-Jaume Boussac e Aquiles Teste

Reflexions dins lo sens de la vita, per Ismaël Girard

Max Roqueta [3 tèxtes en pròsa]

Lo Devinhaire, novela de Carles Campros

Poëmas de Renat Nelli e de Max Roqueta 

Joventut (p. 51-100) :

Robert Laffont : L’erotisme provençau e L’Aubanelenca

J. Estève [3 poëmas]

Felix Castan : Miegjorn

Max Allier [3 poëmas]

Pèire Lagarde [3 poëmas]

Bernat Lesfargas [3 poëmas]

Elena Cabanas : D’un ensenhament regionalista

Fromental : Dins lo cinema occitan

Enric Espieux : Lo Provincialisme de Vichy

Poemas de Bernat Manciet ; Marcel Barral

Edmond Callamand [2 poëmas]

Edmond Durand : Estapas d’Albigés [tres tèxtes de pròsa]

Peire Massartic [3 poëmas]

Roger Cortiada [1 poëma]

En cerca de veritat (p.101-110) :

Léon Còrdas [2 poëmas]

Edmond Brazes [3 poëmas]

Joan Mouzat [2 poëmas]

Pèire-Joan Roudin [2 poëmas]

Andreu Pic [2 poëmas]

La cultura e la lenga

Folklore (p.111-128)

Ramonda Tricoire : Montsegur : La Festa dels Morts

Joan Mouzat : Chas lo sabatier [en Valgaudemar (conte)]

Brisa-Ferre, Conte Popular [revirat per G. Maugard]

Traduccions (p. 129-141)

Rogier Barthe : Lo cantic espiritual de Sant-Joan de la Crotz

Discors del Metode [trad. J. G.]

Oraci [Horace, trad. Ismaël Girard]

Istoria literaria (p. 142-152)

Joan Lesaffre : Lo Centenari de Roca Ferrier

Max Roqueta : Histoire de la poésie occitane d’A. Jeanroy [compte-rendut]

Robèrt Laffont : Les troubadours et le sentiment romanesque, per Robert Briffault [compte-rendut]

Critica (p.153-164)

Marcel Carrières : Lo Diccionari del Dr Honnorat

C. C. : Un romancier occitan, Enric Mouly

Félix Castan : Las Revistas

Filosofia

Deodat Roche : Maniqueisme e Catarisme

Sciencia de l’ome

Enric Guiter : Els substrats etnics

J. L. : Las jornadas de sintesi istorica de Paris, 1946

Perspectivas d’accion

Joan Gossier : Propaganda

Félix Castan : Las amassadas de l’Institut d’Estudis Occitans, 1946-1947
[Acamp de 1946 (Montpelhièr) et acamp de 1947 (Marselha)]

In memoriam

J. Carles-Brun, per Joan Lesaffre [La leiçon de Carles-Brun (1870-1946)]

1 Letra de Félix Castan a Robèrt Lafont, 3 d’abrial de 1946. Fons Robèrt Lafont, Besièrs, CIRDOC, 566.

2 Letra de Félix Castan a Ismaël Girard, 27 de junh de 1947. Fons Ismaël Girard, Béziers, CIRDOC.

3 Ibid.

4 Ibid.

5 « Rapport de Félix Castan sur Oc et Messatges », Circulaire de l’IEO n° 1, 15 janvier 1947, p. 15-16.

6 Felix Castan, « Orientacion », Oc, n° 177, julh de 1950, p. 4.

7 Letra de F. Castan a R. Lafont, 15 de junh de 1946, Fons Robèrt Lafont, Besièrs, CIRDOC.

8 Aquel article pareisserà dins lo n° 2 de setembre 1946, en primièra pagina. Lo títol general « UNITAT » sembla de la redaccion. L’article de Castan es titolat « DE MARX A CAMPROS ».

9 Letra de F. Castan a R. Lafont, 22 de novembre de 1947, Fons Robèrt Lafont, Besièrs, CIRDOC.

10 Letra de F. Castan a I. Girard, 9 de març de 1947, Fons Ismaël Girard, Besièrs, CIRDOC.

11 Robert Lafont, « L’erotisme provençau e l’Aubanelenca », Oc, 1946-1947-1948, p. 55.

12 Felix Castan, « Miègjorn », Oc, 1946-1947-1948, p. 59.

13 Ibid. p. 60.

14 Citat in Joan Lesaffre, « Lo centenari d’Anfos Roca-Ferrier », Oc, 1946-1947-1948, p. 146.

15 Marcel Carrières, « L’òbra occitana de S. J. Honnorat », Oc, 1946-1947-1948, p. 153.

16 Felix Castan, « Las revistas », Oc, 1946-1947-1948, p. 166.

17 Ibid. p. 167

18 Letra de F. Castan a R. Lafont, 17 de febrièr de 1948, Fons Robèrt Lafont, Besièrs, CIRDOC.

« Manifest occitanista »

« Manifest occitanista »

Numèro triple de la revista Oc, octòbre de 1948, p. 3

Yan lespoux

Univ Paul Valéry Montpellier 3, ReSO EA 4582, F34000, Montpellier, France

Article del meteis autor