Dos poèmas de Robert Lafont e Jordi Pere Cerdà

Claire Torreilles

References

Electronic reference

Claire Torreilles, « Dos poèmas de Robert Lafont e Jordi Pere Cerdà », Plumas [Online], 3 | 2023, Online since 09 June 2023, connection on 27 May 2024. URL : https://plumas.occitanica.eu/767

En seguida dels rescontres poetics de Càstrias dels 13 e 14 d’octobre 2000 organizats per lo CRL (Centre Régional des Lettres), qu’avián per tèma : « Poesia en òc e en qualques autras lengas de França » e que faguèron se retrobar e dialogar los dos poètas contemporanèus e amics de longa data, Robert Lafont (Nimes 1923) e Jordi Pere Cerdà (Sallagouse 1920), nos venguèt l’idèa de presentar dins Lenga e País d’Òc, revista pedagogica publicada per lo CRDP de Montpelhièr1, dos poèmas de l’un e de l’autre que se respondon : Pausa Cerdana e Entre Sallagosa i Llívia.. La lectura comparada que ne donàvem qualques dralhas (poetica de l’espaci, visions d’istòria e de natura) nos semblava, a la crosada de doas grandas òbras a se bastir, una illustration del cdialòg nosat dins las annadas 1950 entre las joves poesias catalana e occitana.

À la suite des rencontres poétiques de Castries des 13 et 14 octobre 2000 organisées per lo CRL (Centre Régional des Lettres) qui avaient pour thème : « Poésie en oc et dans quelques autres langues de France » et qui firent se retrouver et dialoguer les deux poètes contemporains et amis de longue date, Robert Lafont (Nîmes 1923) et Jordi Pere Cerdà (Sallagouse 1920), nous avions eu l’idée de présenter dans Lenga e País d’Òc, revue pédagogique publiée par le CRDP de Montpellier, deux poèmes qui se répondent : Pausa cerdana de Lafont et Entre Sallagosa i Llívia de Cerdà. La lecture comparée dont nous donnions quelques pistes (poétique de l’espace, visions d’histoire et de nature) nous semblait être, au croisement de deux grandes œuvres en construction, une illustration du dialogue noué dans les années 1950 entre les jeunes poésies catalane et occitane.

Following on the Poetic Encounters in Castries on October 13 and 14, 2023 organized by the CRL (Centre régional des lettres / Regional Humanities Center) and devoted to "Poetry in Occitan and Other French Languages" which allowed two contemporary and long-time friends, poets Robert Lafont and Jordi Pere Cerdà, the opportunity to dialogue, we thought to present two poems that speak to each other – Pausa cerdana by Lafont and Entre Sallagosa i Llívia by Cerdà – in Lenga e País d’Òc, a pedagogical journal published by the Montpellier Regional Centre for Pedagogical Resources (CRDP). The comparative approach we outlined – the poetics of space, visions of history and nature – of two major works in development seemed to be an illustration of the dialogue established in the fifties between Catalan and Occitan poetry.

Image 10000000000004F80000070AFEA17BF7273E410D.jpg

Las edicions

Es malaisit d’establir qual poèma es anterior a l’autre. Pausa Cerdana de Robèrt Lafont dona (dins lo tèxt) sa data d’escritura. Es 1959. Foguèt publicat en 1962, dins Action Poétique, e représ en 1974 en cò de P.-J. Oswald, dins Aire liure / Air libre, choix de poèmes (1951-1973). Dins aquesta edicion, amb revirada, lo poèma se sona : Cerdana. Es associat a tres autres, Cantata de la misèria dins Arle, Òda a Marselha, Poèma a l’estrangiera, dins una seccion titolada Pausas. Quatre pausas dins una òbra multipla, quatre poèmas geografics se poiriá dire, ont los luòcs, urbans o non, se donan coma sorsa d’inspiracion e de renovelament del dire.

Entre Sallagosa i Llivia de Jordi Pere Cerdà, publicat primièr dins Tota llenga fa foc, Messatges 17, 1954, foguèt puèi publicat dins lo recuèlh Un bosc sense armes que recampa de poèmas escriches entre 1952 e 1964. Serà inscrit dins :

- Obra poètica, 1966, adobada per Pere Verdaguer, Barcino, Barcelona.
- Poesia completa, 1988, rééd. 2013, Maria Grau, Àlex SusannaViena, Barcelona. p. 232-233.
- Paraula fonda / Sens profond, Antologia d’André Vinas amb revirada francesa, Publications de l’Olivier, Perpignan,1997, rééd. 1998. p. 106.

Un dialòg poetic

Lo dialòg entre Cerdà e Lafont comença dins la revista Oc en 1950, en octòbre ont son publicats de cotria tres romances de Lafont e tres poèmas de Cerdà2. Se contunha dins las annadas e los numeros seguents. Jordi Pere Cerdà publica dins la colleccion Messatges de l’Institut d’Estudis Occitans, en 1955, Tota llenga fa foc que dedica a Robert Lafont qu’a son torn li dedicarà en 1959 son Pausa Cerdana. Aquel dialòg es fach d’admiracion e d’amistat partejadas, tre mars 1950, a Perpinhan, amb lor engatjament dins la « batalha del libre » del Partit comunista francés. L’Occitan e lo Catalan son portaires d’interrogacions comunas sus l’avenidor d’una generation poetica, la que s’èra fargada jos l’influéncia dobla d’Eluard e de Josep Sebastià Pons, lo poèta rosselhonés.

Dins sa recension de Dire de Lafont3 Cerdà manca pas de veire l’influéncia ponsiana dins la musica e l’encantament del vers ont se venon pausar d’imatges subrerealistas. Desgatja las orientacions d’una escritura que serà, mai o mens, la de Messatges : desmistificar lo fenomèn felibre, tomar trobar la puretat d’un dire, e demorar fídel amb aquella concepció meridional de gaudir del sol, del cel, del temps que passa. Precisa, coma en mena de manifèst :

Aquexa interpenetració de la natura per l’home és nostra, i aixó mereixen a en Pons d’haber sabut saborejar-la, prou per fer-nos travessar el mur folklorista que ens separava d’ella. Òc 1957.

Cette interpénétration de la nature est la nôtre, et nous devons à Pons d’avoir su la savourer, assez pour nous faire traverser le mur folkloriste qui nous séparait d’elle.

Tot parièr, dins un article consacrat a l’obratge de Renat Nelli : Poésie ouverte, poésie fermée, Robert Lafont aviá saludat, dins Oc d’octobre 19504, lo modèl ponsian, la transparéncia inimitabla de sa lenga, la puretat de son lirisme. Mas quitava pas, ja, de regretar que posquèsse menar cap a una mena de facilitat dins l’enonciacion que ganhariá tota la poesia d’òc, posant sens retenguda dins la facultat poetizanta d’una lenga sensitiva, non didactica, non literarizada, rica de connotacions concretas e afectivas (p. 28). Dins lo numero d’avril-junh 1960, que, vengut cap redactor de la revista, Lafont consacra a far lo balanç de la Poesia d'Oc, inclutz Jordi Pere Cerdà dins la tiera dels autors prometeires amb Sergi Bec, Joan Mouzat, Ives Roqueta, Jòrgi Reboul, a costat de Max Roqueta, Pèire Bec, Bernat Manciet e Fèlix Castan.

La reaccion lafontiana contra çò qu’a un moment es sentit coma facilitat se fa per una conquista volontària d’espacis nòus e de solidaritats istoricas, coma o vesèm dins L’Òda a Marselha (1956) o dins Poema a l'estrangiera (1960) ont cèrca d’establir una preséncia bateganta, violenta e erotica al mond modèrn.

Per Cerdà, l’escota del mond e la preséncia dels òmes se manifèstan dins e per las vibracions de la natura. Andriva-Paula Lafont remarca que capita de s’engatjar sens se destacar de la sentida del país e de la vida sobeirana dels sòmis5. La tragèdia de l’istòria dintra dins sos vèrses, pasmens, coma en cò de Neruda, o d’Eluard, amb las guèrras, l’exilh, los massacres, las injustícias, e los rius de sang a vora de la casa. Mas Pons es totjorn present coma ideal de patz e d’incarnacion, coma o vesèm dins l’omenatge a Pons : Llegint Pons6.

Dos itineraris

Los camins poetics crosats entre 1950 e 1960 se van puèi desseparar. Lafont dubrís de mai en mai lo poèma a la fresca istorica o epica, de Cantata de la misèria dins Arle, a Lausa per un solèu mort e reviudat (1984), fins a La Gacha a la cistèrna7 (1998). Fa virar la posa-raca de l’estròfa per remontar çò mai afondrat a la susfàcia. Evolucion plan anonciada, tre 19508, de la part d’ombra que notava qu’aparteniá a la poesia d’anar posar pregond dins l’inconscient del mite o de l’istòria a travèrs lo del subjècte. Escriu : Lo lengatge ditz sempre mai que çò qu’es a dire e, citant Nelli :

Le poème ne peut pas refléter ce qui est, ni toucher à la réalité, sans la réinventer dans l’ombre. 

E aquesta ombra la tornam trapar dins Cosmographia montpessulanensis (Jorn, 2000) :

D’estranh escandalhaire lo rimaire
a l’envèrs que la rima acapta
cerca lo jonhent inausit
entre lo mot e son rebat
batent ai miraus de l’arma
per dire mai en mai que dire. (Glòsa p. 55).

Le rimeur sonde l’étrange
à l’envers que sa rime couvre
cherchant la jointure inouïe
entre le mot et son reflet
qui bat aux miroirs de l’âme
pour dire plus en plus de dire. (Glose p. 54).

Jordi Pere Cerdà, el, fa una evolucion en sens contra, non pas cap a una votz ligada e larga, coma Lafont, mas cap a una votz desligada, coma escanada, traucada de silencis, en suspens. Se la poesia, coma ditz Dominique Rabaté, es « le travail paradoxal et contradictoire entre liaison et déliaison, entre syntaxe et anacoluthe, entre voix et silence9 », n’avèm, d’aquesta tension creatritz, una dobla illustration. Cerdà desliga lo discors, laissa l’interrogation desfar la melodia. La frasa se bastís, dins los poèmas recents, mas tanben dins los qu’escriu dins las annadas 1960, coma la Venus de Mallol dedicat a Bernard Lesfargues, en 1963, segon lo ritme tot interior de la meditacion, de la paraula de se a se, en discontinuïtat. L’estranh resquilha dins lo mond. Coma en cò de Reverdy, la forma brèva s’impausa, consigna d’instants, de lusors, d’espets, de silencis, de refuts o d’impossibilitats de dire.

Per tomar al moment de la proximitat entre las doas òbras, proximitat conscienta e cercada, los poèmas que presentam son de bon legir en parallèl perqué se respondon un a l’autre d’un biais circonstancial tot en se pausant clarament coma una estapa dins l’itinerari poetic de cadun.

Los poèmas

Los donam çai sota en seguida de qualques elements d’analisi comparada, amb la revirada en francés. Lo tèma de la frontièra es lo fial conductor de la vision e de la meditacion dins l’un e l’autre poèma.
En cò de Lafont, es la linha imaginària que passa entre los pibols e
sota lo fum amistós dei tropèus, en rompedura d’armonia, estrifant l’imatge, que corrís de la debuta a la fin, de la man dobèrta de Cerdanha amb l’imatge del fiu de sang. Precisa amb una frasa de denóncia, encambant lo vèrs : Una linha / ideala que dau crim e dau remembre ne pren nom, fasent grelhar del passat de scènas de fuòc e de sang, e mai luènh, una autra, en forma d’aforisma : Entre l’òme e l’enemic de l’òme i a la confinha.

En cò de Cerdà, los pibols (pollancres) materializan la frontièra. Lo poèma dobrís sus una metafòra sasissenta d’arbres que fan la gacha, armada de soldats fantaumatics e despoderats magre tropell perdut que va d’un sègle a l’altre e la meditacion s’engimbra sul temps passat, es un viatge dins l’impossible de l'istòria, dins l’avaliment de la glòria e dins lo sòmi. La frontièra es a l’encòp illusòria e mortala. De metafòras un pauc desvolopadas venon joslinhar aquela dobla valor, l’illusion amb lo tablèu de la dòna que tira la cortina de sa cambra, e la mòrt per una quimèra de glòria, amb lo rampèl de las epopèas d’antan, e aquel traçat d’un selhon de cadavres Ilençolat dins les pàgines de la història. Lo desrisòri de la frontièra es a son cimèl entre Sallagosa e Llivia justament : Sallagosa es lo vilatge natal de Cerdà e Llivia, lo borg vesin, es una enclava espanhòla en territòri francés.

Es a prepaus de la preséncia poetica, o, per reprene la paraula de Jean-Claude Forêt, de la « postura » de cada subjècte de paraula poetica, que vesèm mai d’escart entre los dos poèmas.
Ja dins
Cerdana lo ieu lafontian, coma, qualques trenta ans mai tard, dins la Gacha a la Cistèrna se pintra sus l’autura, sol e meditatiu dins la ronda dei montanhas. Aicí, passejaire poèta, venguèt en fraire dins los Pirenèus catalans. Marcha e ritma lo poèma a se far dins son cap amb l’anar de sos passes acordat a la mesura del païsatge. La sequéncia es plan detalhada, tot de long del poèma : desir del poèma dins l’estròfa 1, avançada dins la 2 :

L’estròfa la fasiáu de mon pas que somiave
d’una grand retorica dau pols de mond e qu’alenave
tot maridant lo metre exacte de pensada e l’armonia encorvada dei serras,

desplegament d’un cortègi grand de poesia dins la 4, e signatura ufanosa dins la 6 : ieu poèta occitan signe. La votz se pèrd, dins l’episòdi central, mesclada a d’autras que parlan dins ela, e lo pas se trebola a l’evocacion de la guèrra d’Espanha, de la d’Argèria, dels lenhièrs de ièr e de las execucions de uèi. La metafòra se contunha : Aqueste fiu de sang me cordura Iei bocas. Torna prene alen : Aicí siam, s’arrèsta puèi, sus la frontièra, entre França e Espanha, e manda lo poèma coma una man porgida : trase una man d’estròfa. Es la pausa vertadièra, l’escota, ont devinham ja la posicion acimelada de la gacha : vers quichat sus lo silenci, escotarem lei crits, tibada a l’escota de las dolors del mond, de l’anatèma e dels fanatismes.

Fòrça mai umila es la postura d’enonciacion en cò de Cerdà. Lo ieu se met en scèna pas qu’aprèp la vision quichotesca dels pollancres, e coma una mena d’eròi esbalausit, desalenat al cap d’un viatge dins la grandor perduda : Jo, l’únic foraster renegat de batalles. Se ditz poeta sense trucs, es a dire simple e desprovesit de retorica. Lo poèta modèrn sembla de s’abandonar a l’asard de las analogias : l’oposicion Nord - Sud, menada per lo concept de frontièra, evòca en seguida los petals d’una flor, las doas Corèas, las invasions estivencas de toristas del Nord d’Europa... abans de desbocar sus la percepcion inquièta de l’istòria, miralh trebol, estany de vidre ont òm s’avança sense saber per què. Umor e gravitat se mesclan. Enfin, lo ieu ven en plaça del nos per far entendre una certesa, un crit sortit del mai fons, Tinc un crit per guiar-me que surt de mes arrels, que l’enauça en dessús de la realitat incertana, que sagèla lo mond estrifat e li dona sens : és senyal i segell. Es l’afirmacion de las rasigas catalanas que permet de s’afortir un, drech e mèstre de las trèvas.

Paisatge de Cerdanha, devèrs Angostrina, fotografia S. Chabaud

Paisatge de Cerdanha, devèrs Angostrina, fotografia S. Chabaud

Conclusion (a posteriori)

Aquelas linhas escrichas un pauc a la lèsta e dins una amira didactica, en seguida de l’eveniment que foguèt per ieu lo rescontre de dos grands poètas que nos avián dobèrts tantes orizonts, ara las tròbi cortetas. Ai en tèsta la comunicacion que donèt Felip Gardy al collòqui Jordi Pere Cerdà de l’universitat de Perpinhan en 2001 : « Robèrt Lafont poèta cerdan10 », publicat en 2004 e disponibla ara en « open edition ». Desvolopa non solament lo companhonatge entre escrivans catalans « rosselhonés » e escrivans occitans a l’entorn de la revista Oc dins las annadas 1950-60, mas descriu una mena de relacion modèrna entre lo païsatge e la paraula poetica que Lafont legís dins lo poèta cerdan mentre qu’es a la teorizar coma « geopoetica ». Lo legeire trobarà dins la lectura d’aquel article un apregondiment necite.

1 1 Claire Torreilles, « Dos poèmas de Robert Lafont e Jordi Père Cerdà », Lenga e País d’Òc, n°38, CRDP Montpellier, 2001. p. 15-23.

2 Oc, série X, n° 10, octobre 1950. Oc, octobre 1950. Los quatre poèmas de Lafont son : Flaüta sorna enamorada (tròç), p. 12 ; Legenda de la joventa

3 Antoni Cayrol, Oc, 205, juillet-septembre 1957, p. 149-154.

4 Robert Lafont, « A prepaus del libre de Renat Nelli : Poésie ouverte, poésie fermée », OC 178, octobre 1950, p. 27.

5 Andriva-Paula Lafont, recension de Tota llenga fa foc, OC, 199, janv. mars 1956, p. 43-45.

6 Jordi Pere Cerdà, Poesia completa, « Llegint Pons », Un bosc sense armes, Barcelona, Viena, 2013 p. 226-227.

7

8 OC, oct. 1950. Op. cit.

9 Dominique Rabaté, Poétiques de la voix, José Corti, 1999, Paris. p. 39.

10 Felip Gardy, Actes del col·loqui Jordi Pere Cerdà, Osseja – Llívia – 28/30 de setembre de 2001. « Robert Lafont poeta cerdan. Una lectura occitana

Robert Lafont

PAUSA CERDANA

A J.-P. Cerdà.

D’un naut poema porgit au cèu coma Cerdanha
- aquesta man duberta encara de tendrum entre montanhas
e ges d’image prim qu’un miralhet de calhas
mai per l’òme lo cèu l’espiga annadiera la dralha –
d’un grand poèma me pren l’enveja sens ren que diga que Cerdanha
e ieu au rescòntre dau jorn.
Sol un fringolh de bronda escriu la melodia
sus la pròsa dei pas e s’acaba en
Bon Dia.
D’abòrd qu’i siáu vengut Catalans siáu d’aicí
d’aicí naut mai vengut amb una lenga bèn causida
pèr saludar vòstra aiga sei parpèlas de fuelhas
l’odor de vòstre fen Puigcerdà que s’asuelha
amb una lenga per me montar la vòtz d’a travers l’an d’a travers vida
a vòstre rite de comba pallevada e de gran e de jorn.

Aicí la libertat ten aqueu flaire de recòrda
amenaçada sempre de granissa ò de fuòc dins lei bòrdas.
Vint ans ençà que Puigcerdà cremava
un rèiregost d’encendi entristesís la voluptat dei sabas
mai l’òme dins sa man pren l’espiga madura
redon e lord lo gran la libertat pesuga
dins lo pas que s’inventa un matin d’univers.
Ò ma patria l’òme que Cerdanha aconselha.
Vene pas per me’n creire que vene per lo jorn.
Vene per descobrir lo fiu de sang perdut que nos dessenha una confinha
entre lei píbols sota lo fum amistós dei tropèus. Una linha
ideala que dau crim e dau remèmbre ne pren nom.

Coma vint ans ençà l’amor donèt a l’òme son aplomb
drech dins la ronda dei montanhas.

L’estròfa la fasiáu de mon pas que somiave
d’una grand retorica dau pous de mond e qu’alenave
tot maridant lo metre exacte de pensada e l’armonia encorvada dei serras.
Aicí siám. La matinada non a perdut sa fauda de pastora. Son ferre acid non a perdut la sageta animosa de l’aucelilha subre lei terras pensativas.
E Cerdanha pasmens tu verda e rossa la Cerdanha
non sabe plus de queta vòtz chaspar l’ample de tei montanhas.
Aqueste fiu de sang me cordura lei bocas.
Siam pas solets. Marcham coma quau crida quau s’embronca
a la dolor d’un pentiment a la tempesta.
M’an fach perdre l’alen dau caminar pacan lo flaire dei garbieras
ma lenga de soleu ma lenga meissoniera
ò Cerdanha impossibla. E lo mond es un diari.

Tu ma patria l’òme despatriat dins tei patrias
sota Cerdanha menas ara un cortègi grand de poesia
sens images que lei dau sang gisclat e mesurat sus un camin d’istòria.
Sente una vòtz dins la mieuna que poja e la glòria
dins ma lenga florís d’un cant mieg comprés d’America
un cant de flume negre de paciéncia de musica
a pè cauquet entremitan la flor d’un lenhier viu
e la flor blava de l’electrocutat despachatiu.
Lo nom de França bombardat sus Argeria... Tant exactas
coma mon pas d’antan, ai ! mei delícias passejadas
s’estrifan de dolor e mòr l’eretatge pasible.
Esperarem per alandar nòstre castèu subre Cerdanha
que venga un autre vent de per lei pòrts de la montanha
sus l’airòu de mon vers ventar lo blat lo jorn.

Aicí siam. La poesia nos vai nàisser. La poesia
es fòrça simpla. Entre l’òme e l’enemic de l’òme i a la confinha.
Devers França virat coma devers Espanha
trase una man d’estròfa. Sus l’espèra longanha
que la prenga quau vòuga eu serà mon amic.
Vers quichat sus lo silenci la consciéncia escotarem lei crits.
Lei raubarem a la vergonha a la preson
per ne faire nòstre diari omenenc l’anatèma
de contra aquelei que nos designan lo poema
en borrelant lei doas grandors de l’òme sexe e rason.
Vaquí. En l’an cinquanta-nòu dau segle
ieu poèta occitan signe. Sabe doçor de blat dins la pauma e Cerdanha
ai la vòtz per cantar de montanha a montanha.
Marche. Dins un torrent de fuelhas e de cèu nade viu. Cride vida e

Bon Dia !

PAUSE CERDANE

À J.-P. Cerda.

D’un haut poème offert au ciel comme Cerdagne
— cette main ouverte et creusée de tendresse encore parmi les montagnes
et sans image délicate qu’un miroir de cailles
mais pour l’homme le ciel et l’épi annuel le chemin —
d’un grand poème me prend l’envie sans rien à dire que Cerdagne
et moi qui rencontrons le jour.
Seul un frisson de branche écrit la mélodie
sur la prose des pas et s’achève en bonjour.
Puisque j’y suis venu Catalans ne suis-je pas d'ici ?
D’ici haut mais venu avec une langue bien choisie
pour saluer votre eau ses paupières de feuilles
l’odeur de votre foin Puigcerdà deviné
avec une langue qui exalte ma voix à travers temps et vie
vers votre rite de vallée soulevée et de grain et de jour.

Ici la liberté a pris son parfum aux récoltes
que menacent toujours un orage ou le feu dans les fermes.
II y a vingt ans que Puigcerdà brûlait
un arrière-got d’incendie attriste la volupté des sèves
mais l’homme dans sa main tient un épi mûri
lourd et rond est le grain la liberté pesante
dans le pas qui invente l’universel matin.
Ô ma patrie homme qui prends conseil de la Cerdagne.
Je ne viens pas par orgueil mais je viens pour le jour.
Je viens pour découvrir le fil perdu de sang qui nous désigne une frontière
entre les peupliers sous le brouillard amical des troupeaux.
Une ligne idéale qui prend son nom du souvenir d’un crime.
Comme - c’était il y a vingt ans - l’amour donnait à l’homme sa stature
dressée dans la ronde des montagnes.

De mon pas se faisait une strophe. Je rêvais
une vaste rhétorique à pulsation de monde je respirais
en mariant le mètre de pensée juste à l’harmonie courbe des crêtes.
Nous voilà. La matinée na pas perdu son tablier de bergère, son fer acide elle ne l'a pas perdu la flèche agile des oiseaux sur les terres pensives.
Et pourtant ô terre verte et rousse de Cerdagne
je ne sais plus de quelle voix caresser l’ampleur de tes montagnes.
Ce fil de sang me coud les lèvres.
Nous ne sommes pas seuls. Nous marchons comme on crie comme on bronche
à la douleur d’un repentir à la tempète.
J’ai perdu le souffle paysan le parfum des gerbiers
ma langue de soleil ma langue moissonneuse
ô Cerdagne impossible. Le monde est quotidien.

Toi ma patrie toi l’homme banni dans tes patries
sous la Cerdagne tu conduis un grand cortège de poésie
sans images que celles du sang giclé et mesuré sur un chemin d’histoire.
Je sens une voix dans la mienne monter et la gloire
dans ma langue fleurit d’un chant mi-compris d’Amérique
un chant de fleuve noir de patience de musique
à cloche-pied entre la fleur vivante d’un bûcher
et la fleur bleue de l’électrocuté hâtif.
Le nom de France bombardé sur 1’Algérie... Aussi exactes
que mon pas d’autrefois, hélas ! délices promenées
que la douleur déchire. II meurt l’héritage paisible.
Nous attendrons pour ouvrir notre château sur la Cerdagne
que vienne un autre vent courir les ports de la montagne
et sur l’aire des vers vanner le blé le jour.

Nous voilà et la poésie va naître. La poésie
est très simple. Entre l’homme et l’ennemi de l’homme il y a la frontière.
Je me tourne vers la France et vers l’Espagne
jetant une main de strophe. Sur son attente longue
la prenne qui voudra il sera mon ami.
Vers serré sur le silence la conscience nous écouterons les cris.
Nous les volerons à la honte à la prison
pour en faire notre journal humain l’anathème
contre ceux qui nous désignent le poème
en torturant les deux grandeurs de l’homme sexe et raison.
Voilà. En l’an cinquante-neuf du siècle
moi poète occitan je signe. Je connais douceur des blés dans la main connais Cerdagne
et ma voix sait chanter de montagne à montagne.
Je marche. Dans un torrent de feuilles et de ciel je nage vivant. Je crie vie et

Bonjour!

Traduction de l’auteur.

Jordi Pere Cerdà

ENTRE SALLAGOSA I LLÍVIA

El camí fa seguir tota una companyia
de pollancres vestits de llances de soldats,
magre tropell perdut que va d’un segle a l’altre
sense entendre com el dia ha canviat ;
talment en trons i llamps la mirada poruga
s’adona massa tard que la vida ha passat.
Jo, l’únic foraster renegat de batalles,
penjant el meu farcell a la D del desig,
segueixo el fil agut, astut, d’aquest viatge,
caminant infinit d’un món que havem perdut
encenent dins el cap un dret de senyoria,
vestigi d’un panteix que em fa terra i llaüt.
Poeta sense trucs provant cent i un modes
d’amansir aqueix ramat de dies pressentits,
bellugant al viver de les glòries llunyanes.
Somiant-te abolida, frontera il.lusòria,
cortina de pollancs, que el sol tira i desfà,
com la dona que amaga l’ampit de la finestra
prepara delitosa el llit del seu combat.
Pollancs plantats dins la memòria,
potents de majestat,
un ressò mitològic us aurèola el cap
d’epopeies guerreres i d’un parentiu d’odis.
Traçant vostra filera com un paral.lel gràvid
que el sol hagués firmat, i queda,
carcanada de cadàver,
llençolat dins les pàgines de la història.
Nord-sud.
Com si la flor espellís dos pètals
diferents, banda i banda de cor,
desdint-se l’un de l’altre.
Nord-sud.
Solà i obac.
No sé quina Corea em passa per l’esperit,
nord-sud, un nom per autoruta,
i el devessall absurd de les tribus antàrtiques,
el cotxe en la petjada d’antigues invasions,
quatre setmanes en els voramars d’infinits sorralencs.
Nord-sud.
La història és el mirall
de la nostra veritat ajustada a la mida ;
no sempre hi sabem veure el rostre del passat ;
m’avanço dins el marc del seu estany de vidre
sense saber per què.
Tinc un crit per guiar-me que surt de mes arrels,
per sobre aquests pollancs :
és senyal i segell.

ENTRE SAILLAGOUSE ET LLIVIA

Le chemin fait suivre toute une compagnie
de peupliers vêtus de lances de soldats,
maigre troupeau perdu allant de siècle en siècle
sans comprendre comment le jour a pu changer ;
de même, entre tonnerres et éclairs, le regard apeuré
réalise trop tard que la vie est finie.
Moi, l’unique étranger féru de batailles,
suspendant mon fardeau sur le D de désir,
je suis le fil tranchant, trempé, de ce voyage,
chemineau jamais las d’un univers perdu,
allumant dans la tête un droit de seigneurie,
vestige d’un halètement qui me fait terre et luth.
Poète naïf tentant cent et une façons
de charmer ce troupeau de jours devinés
frétillant dans le vivier des gloires lointaines.
Te rêvant abolie, frontière illusoire,
rideau de peupliers que le soleil tire et défait,
comme la femme qui masque l’espace de la fenêtre
pour préparer heureuse le lit de ses joutes.
Peupliers figés dans la mémoire,
puissants de majesté,
un écho mythique auréole vos têtes
d’épopées guerrières et d’une lignée de haine.
Traçant votre sillon avec la précision d’une parallèle
que le soleil aurait affirmée et qui reste
telle une carcasse de cadavre
enveloppé dans les pages de l’histoire.
Nord-sud.
Comme si la fleur pouvait s’épanouir en pétales
différents, de part et d’autre du cœur, se refusant l’un et l’autre.
Nord-sud,
la solane et l’ubac.
Je ne sais quelle Corée me traverse l’esprit,
nord-sud,
un nom pour autoroute,
absurde déversoir des tribus antarctiques, la voiture sur la trace d’antiques invasions,
quatre semaines sur les grèves des sables infinis.
Nord-sud.
L’histoire est le miroir
de notre vérité ajustée au possible ;
nous ne savons pas toujours voir la face du passé ;
je m’avance dans l’espace de son étang de verre
sans bien savoir pourquoi.
J’ai un cri qui me guide issu de mes racines,
au-dessus de ces peupliers ;
il est le signal et il est le sceau.

Traduction d’André Vinas.

Oc, sept 1957, 205, p. 149-154 – Jordi Pere Cerdà, « Robert Lafont, Dire »

Poc a poc el camí es va fent ; i segons la mirada, es va fent de pressa. Deu anys separen la sallida d'aquest llibre d'en Lafont, de la primera tria ; amb aquella espellida de poetes, que ens donava Messatges – després de la passada guerra, i que caldria anomenar, tanmateix l'influència hi queda plasmada, tanmateix perquè hi és natural, la generació d'en Pons. I em sembla que una parèntesis obliga a situar una obra, que si bé, una desena d'anys més aviat trobà una línia original i mestral, es congriava al caire de dos grans moviments dels quals procedia indirectament – i encara que se'n defensés prou per a desgatjar una personalitat única – el moviment català, però també el moviment provençal. Potser en l'important número de la Tramuntana consagrat al mestre reconegut, no es va prou aclarir els aconteixements que havien participat a la formació del poeta i que influeixen pel cantó en la seua poesia per un to destacat de saviesa, una acceptació de l'ambient i una sensualitat hel·lènica de gaudir-ne, línies poades, en sembla, en l'influència Maurrassista sobre el Felibrige provençal. No serà res retreure a l'admiració nostra d'aquesta obra sinó manifestar-la en el seu temps. Igualment, la recerca de camins nous no obliguen la poesia jova a acarar-se amb ella sinó, havent-la incorporada, eixamplar-ne les basis, si es pot o si es sab, i perllongar-les en la inquietud del dia d'avui.

Que ho vulguem o no, que ho vegem o no, el moviment nostre és marcat en la rel per aquella concepció reaccionària del segle dinou, i oscil·larà, potser encara més demà que avui, entre l'antítesis Mistralenca i reaccionària i la tesis de la llengua que es perdura atavicament, mal o be, dins l'engatjament el dia al dia, polític i social de la nació francesa ; el que provem de copsar.

Moltes generalitats, diran, per un llibre de poesia. I és que el llibre aquest i la personalitat de l'autor refereixen obligatòriament amb aquestes codificacions estretes del moviment occità. Per la personalitat d'en Lafont perquè en el seu propòsit, segons les seves obres podem definir una demistificació del fenomen felibra en les seves concepcions morals, tècniques i estètiques, sens discutir del valor que poden tenir una orientació modern i més que més engatjada de la poesia ; una recerca d'equilibri entre les diferents tendències de l'IEO vers una actuació positiva i realista. Pertant el que fa la originalitat d'en Lafont, i el que dona pes al seu treball és que no el planteja com una obra dogmàtica, sinó com una recerca actiu qual acció decideix justament els imperatius per crear i els que havem de rebutjar per agradosos que siguen. No ho presenta com cosa fàcil i categòrica, perquè es tracta de fer avançar el moviment i no d'escorronar-lo ; tampoc mena una lluita sistemàtica perquè les tendències són múltiples, el lligam tènue, que les uneix, i que totes són valables en si però no totes són eficàcia i algunes al meu parer negació. Diré el que ja sabem tots, que aqueixes línies generals són les de la gran part dels membres de l'IEO, però en Lafont les projecta més que cap altra, em sembla, en l'obra que ja ens ha donat. I com el vers, creiem, és el testimoni fidel de la personalitat, en ell buscarem el defalç de l'individu, si el trobem i sinó les possibilitats de cerclar, el més a prop, l'home.

Ja amb el títol Dire ens trobem en un pla de senzillesa pura i d'alçada, amb què l'Eluard havia assolit amb temps i enfortiment. Dire no és pas Donner à voir, però la via és tirada. Ja marca un punt on l'home es vol responsable del tot, i això no li permet de dir el que no és comprovat per l'ésser i viscut. Fora gratuïtat, doncs, ara que sabem que si l'exigència està plantejada, és que :

Lo sol poder es que de dire
dire doç...
Dire fer...
Dire larg..
Dire amic..
Ma lenga es davant ieu
nusa coma una drolla.

Des aquest poder, l'home pot lliurar-se completament a viure. Perquè si no el posseïa, ja no podria dir, en ajustant al mínim els mitjans, un poema tan pregonament sensual com :

...la causa pura - e l'ombra fosca.
Se descadenan li portaus
d'una porta mai fonsuda encara
e d'una mai que lo soleú
i és negre au camin de tis ancas.
La causa bela - que nais en tu
dobris ti bocas - a ma paraula
que dins la barta de l'amor
siàm dos per dire lo secret
que tota l'erba sap.

Aquest i l'altre poema són dos encerts sens gaire parions dins la nostra poesia ; però dins l'ensems el to no queda tan depurat. La imatge surrealista ve a empeltar-se sobre el balancejament del vers que el poeta en la seva formació a rebut de la lírica Ponsiana; i a vegades precedint-lo :

Las guitarras duerbon li pòrtas
sus de gonfons de desiranças

són seguides de :

tres camins esperan
plegats dins sis aronzes de som...

A vegades l'imatge surgeix :

Una femna en olocaust
darriers li barris de sa carn

al cap d'una cantilena setoria, nascuda en la dolçor de les lletanies :

Coma aquela aigua es plana…
com aquela aiga es bòna…
mar imobila, mer inversa
mai nauta a l'orizont qu'aquesta vila...

No penso pas deixar anar un disbarat en recordant altre cop Paul Eluard, los solleus verds teissuts d'estelas blancas. Ja no es discuteix ací d'una influència, la veritat és que hi ha una polsa actual de la lírica mundial ; els que no en tenen compte obeeixen, vulguin o no, amb un altre moment avant-passat de la poesia. Amb en Lafont, trobem a la basis, el cant, l'encantament del vers ; sigui la música un xic preciosa d'un Joë Bousquet, sigui la música que s'ironitza ella mateixa d'un Apollinaire més seriós, perquè no s'autoritza la gonya final. En aquest caire esmentaré el flac que tira en Lafont davant d'una profusió de colors, però és bo que quedi fidel amb aquella concepció meridional de gaudir del sol, del cel, del temps que passa, aqueixa interpenetració de la natura per l'home és nostra, i això mereixem a en Pons d'haver sabut saborejar-la prou per fer-nos travessar el mur folklorista que ens separava d'ella. Amb en Lafont aqueixa naturalesa no queda mai buida, l'home hi viu, hi passa, hi plora, no com un element que fa part de la descripció, sinó com a entitat. És ell que capta el poeta a l'espera de l'amistat o simplement de la vida :

Ieu
siàu vostre fraire deseimat
que vos escota sens parlar
a la carriera

Amb aqueixa veu en Lafont alça d'un esglaó la nostra lírica. No és pas que sigui el primer a llançar-se a la conquesta d'aqueixa prensió de l'home – i no pas de l'home com a concepte metafísic, sinó de l'home brut al mig de la societat modern, grollera, que se ens tira a la cara cada dia – en Feliu Castan i Bernat Manciet per citar-ne de ben diferents, ens han donat els anys passats, la poemàtica d'una lluita iguala, perquè és d'una lluita que es tracta, d'una grandesa seca pel primer, d'una revolta bastant panteista pel segon. Però no trobem en ells, almenys jo, qui ho confesso, no conec els llurs treballs anteriors, no trobem en ells la línia d'ascensió que en Lafont segueix pas per pas i no ens en amaga els esforços. Això just que fa d'en Lafont el testimoni del nostre dinamisme col·lectiu, per atènyer una realitat nova, la del nostre país actual. Ja que defugim com a negatiu el romanticisme d'una societat indígena presa a les fonts, quina font ? i quan ? tenim de guanyar al corre una realitat que ens ha despassat, sobretot perquè l'havem ignorada. I em plau, però que és que no em plau, que l'autor, davant una entrepresa cuales proporcions espanten, pel sol fet que comencem tot just d'acabir-la, és volgut tan simple, tan home :

I ieu pecaire que dirai ?
ieu qu'ai le cor coma una espinha
dedins la carn

En aquest punt, ja toquem amb un Cante Jondo, on l'home es troba de planer, ens topem amb les arrels primeres de la nostra poesia. Recordo d'esma la paràfrasis d'en Dante :

Ieu sui Arnaud que plor e vau cantan
E vei Jausen la joi qu'esper deman.

Aquest no és el to del llibre, ja ho sé ; el que compta és que d'una manera natural sorgeixi al cantó d'un romance, no pas com una reminicència sinó com una terma que comprova el camí pres i ens assegura del devenir.

Amb el Romance, que afecciona en Lafont, trobem una altra forma de la nostra poesia o millor del nostre cançoner, sols que avui el geni d'en Lorca els ha marcats d'un encantament exòtic que ens és difícil de defugir i que ens impossibilita trobar la font d'ingenuïtat popular on esclatava la poesia. Ara que sovint el to del romance comença el poema : La luna vestida de plueja – i d'ell mateix es transforma sota l'impuls interior que porta el poeta, i s'estella en un fracàs d'imatges sobrerealistes, i una visió sísmica del mapamundi, que ens deixa bocabadats. Si marco aquí dos versos, quan tots serien per citar :

E tu pol immobil
séns auba ni solèu cloc
inutil coma un diamant

no és que vulgui posar per menys importants els versos més explícits del pensament de l'autor, sobre la seva visió del món, la situació seva davant la societat i la carta política mundial. El poeta es descobra en el llibre tot sencer, quan podria quedar-se en un sentimentalisme aproximatiu, però ja he dit de primer el nivell moral que plantejava i que té, amb un honor que els uns li retreuran potser. Però tanmateix és aqueixa exigència que l'ha portat vers l'ample poema, d'inspiració i de tècnica, talment és clar, que és el verb interior el que crea la forma on s'expressarà.

Allò que deia fa alguns anys, referent-me a Castan, i a l'entrada del poema polític dins les nostres lletres moderns, es verifica avui amb en Lafont. Provant de copsar una realitat social és portat a canviar les formes i emprar el poema llarg, sostenint-lo amb una ampla matèria humana i poètica, sortint-nos així del poema curt, centrat sobre un tema esquifit que era fins ara, amb poquíssimes excepcions, la mida general de la nostra poesia. Lafont hi assoleix amb una mestria ressentida, sinó torcint el coll del lirisme sempre sacsejant-lo estretament i "bachocant-lo" com les Canavieres d'aquella oda a Marsella, que per venir en final del llibre amb la data del 1956, semblen confirmar una evolució total de la poesia d'en Lafont.

D'aqueix poema de foc, de treball, de brogit, d'intolerable opressió de vida industrial, una primera lectura, feta rabent en dos minuts robats a un rencontre, m'havia deixat una impressió d'enlluernament d'on s'escapava una ombra de romantisme neguitós. L'enlluernament ha quedat, on Lafont tusta a l'estómac, sovint ; aquella ombra no ha resistit. Només subratlla el pas ràpid vers una industrialització omnipresent i envaïdora, que per altra part desitgem i saludem. No és pas per res que en Lafont homenatge a en Gelu el poeta social.

En Joseph Sebastià Pons amb qui parlava un dia de la jove poesia i la meva en particular, em deia que per ell, se li presentava com un "drama" ; l'acció essent al seu sentit el contrari del que demanava a la poesia. Jo penso que així també ho veiem per bona part, però no crec que siguen dues concepcions de la poesia que s'acaren ja que on Lafont, millor que cap, asseguraria el pas de l'un a l'altre aspecte, sino l'exigència poètica acarada amb dues situacions (com diu Sartre) molt diferents.

I això no val sols per nosaltres, per tot el món ens preceda una part de la poesia que es fa càrrec de la realitat social, que l'envolta i maneja la seva poètica en funció. L'inquietud és la grand paraula del dia, tots sabem quina confusió en pot nàixer ; per cap problema no hi ha resposta tota feta, igualment no podem respondre sols. L'essencial és de plantejar-lo, em sembla que és el propòsit d'en Lafont.

1 1 Claire Torreilles, « Dos poèmas de Robert Lafont e Jordi Père Cerdà », Lenga e País d’Òc, n°38, CRDP Montpellier, 2001. p. 15-23.

2 Oc, série X, n° 10, octobre 1950. Oc, octobre 1950. Los quatre poèmas de Lafont son : Flaüta sorna enamorada (tròç), p. 12 ; Legenda de la joventa di peus ros, p. 13 ; Segonda legenda de la meteissa dròlla, p. 14 ; Cançon dau marin que voliá rire, p 15. Los tres poèmas de Cerdà : Sus d’un paper gris, p. 22 ; Amistat del mon, p. 23 ; A vora de la casa, p. 24-25.

3 Antoni Cayrol, Oc, 205, juillet-septembre 1957, p. 149-154.

4 Robert Lafont, « A prepaus del libre de Renat Nelli : Poésie ouverte, poésie fermée », OC 178, octobre 1950, p. 27.

5 Andriva-Paula Lafont, recension de Tota llenga fa foc, OC, 199, janv. mars 1956, p. 43-45.

6 Jordi Pere Cerdà, Poesia completa, « Llegint Pons », Un bosc sense armes, Barcelona, Viena, 2013 p. 226-227.

7

8 OC, oct. 1950. Op. cit.

9 Dominique Rabaté, Poétiques de la voix, José Corti, 1999, Paris. p. 39.

10 Felip Gardy, Actes del col·loqui Jordi Pere Cerdà, Osseja – Llívia – 28/30 de setembre de 2001. « Robert Lafont poeta cerdan. Una lectura occitana dau poeta de Sallagosa a prepaus de Pausa Cerdana (1959-62-74) ». Presses Universitaires de Perpignan, 2004, p. 183-193. Open edition : https://books.openedition.org/pupvd/9553.

Paisatge de Cerdanha, devèrs Angostrina, fotografia S. Chabaud

Claire Torreilles

Chercheuse associée, Univ Paul Valéry Montpellier 3, ReSO EA 4582, F34000, Montpellier, France

By this author